Dissabte passat vaig ser una de les 25.000 persones que van omplir el Canet Rock, un festival que pretenia ser l’edició moderna dels celebrats els anys 70 malgrat que les similituds no anaven gaire més enllà del nom. Deixant de banda l’estil dels grups que hi van tocar, que distava molt dels que ho van fer aleshores, el festival es va concebre des del primer moment com una manifestació de la “cultura catalana dels nostres temps”, aprofitant el “moment musical esplendorós que viu el país”, i totes aquestes floretes que estem encantats de repetir perquè els catalans som els millors i punt. Enguany, l’esdeveniment se servia d’aquesta autocomplaença, aprofitant el moment d’efervescència política i social: sense el mal anomenat procés és evident que no haurien venut 25.000 entrades. Perquè som així de fantàstics, perquè l’independentisme és això i són les entitats que feien campanya per la independència a l’entrada del recinte, com si gastar recursos allà servís per convèncer algú i guanyar la consulta que no es farà.
El públic era una barreja de vells hippies que ja hi eren, adolescents amb estelades penjades al coll i pares joves amb fills petits que no sabien ben bé què hi feien, allà. Jo tampoc no sabia gaire què hi anava a fer: dels grups que hi tocaven només me n’interessaven dos i ja em vaig llevar amb la imatge del Mainat comptant bitllets, però finalment vaig decidir agafar el cotxe una mica per no llençar els diners de l’entrada i una mica per allò de va, que un cop t’hi trobis segur que t’ho passes bé. Vam enfilar cap a Canet per ser-hi a quarts de 9, i un trajecte de 40 minuts es va convertir en gairebé dues hores de cotxe. L’única manera que hi havia d’accedir al recinte era per la Nacional-II, és a dir per una carretera d’un sol carril per sentit, amb la conseqüent molèstia a la bona gent que no anava al festival, i havent de travessar tot el poble, estret i en un forat com ho són els pobles del Maresme. L’aparcament, un altre desastre tenint en compte les característiques geogràfiques del lloc.
Un cop dins, només es veien cues per tot arreu; cues de més d’una hora per a tot i que anaven de punta a punta del recinte. Les cues de la barra d’un costat es creuaven amb les de l’altre. Cues per comprar tiquets (i personal feliçment inútil que sense adonar-se’n en venia 15 al preu de 10), cues per demanar una trista cervesa de 3€, cues per demanar menjar, cues per anar al lavabo. I, al principi, una sorprenent paciència de tothom per fer-les. 4 barres i poc més de 20 lavabos havien de donar resposta a 25.000 persones. 25.000 persones que havien comprat 25.000 entrades, de manera que més que a una manca de previsió el drama es podria atribuir a la decisió de l’organització de no voler gastar-se ni un euro més. Gent servint-se les cerveses dels sortidors de les barres, cansada d’esperar més d’una hora i mitja, gent que després de l’espera decidia sortir del recinte per anar a comprar els entrepans que a dins no podien comprar i es trobaven que després no els deixaven entrar amb menjar portat de fora. I gent que directament no va poder consumir res perquè esperava poder comprar els tiquets amb targeta de crèdit, tal com havia promès l’organització, i es va trobar que no podia fer-ho perquè sense internet no funcionen els datàfons.
Amb una hora de retard en el programa (al final tot es va endarrerir prop de 2 hores), després de Mishima vam decidir anar passant cap a casa amb una gran sensació d’estafa i contentes que el drama no passés d’aquí. L’endemà, els mitjans, encantats de l’èxit apoteòsic, passaven per alt el desastre organitzatiu, però segur que no haurien restat tanta importància a aquesta incompetència si la manca d’organització hagués provocat, a més de tot això, un problema de seguretat. I pot semblar una fotesa, i pot semblar una exageració, però un país que s’infla tant en aquesta autocomplaença gratuïta -perquè al final la il·lusió i el “moment històric” són gratuïts si després tot és un desastre- no pot fer res de bo. Una organització que es posa el país a la boca i viu del país, de les pulsions del país sense oferir res a canvi, no presagia res de bo per al país que pretén servir. Si l’any vinent es torna a fer, jo no hi aniré. Perquè que m’estafin, passi. Però que m’estafin en nom del país i en nom de la història, això sí que no.
