A finals del passat juny es va presentar un nou partit polític anomenat Bloc Democràtic Nacional. Es defineixen com a “socialconservadors i republicans”, un perfil que consideren que no està cobert en l’espectre polític català amb consciència de país. Entrevistem el seu president per tal que ens expliqui la seva trajectòria personal i aquest nou moviment. 

Diu que va viure 10 anys exiliat a Escandinàvia. On, concretament? Per què es va haver d’exiliar? En què va consistir la seva lluita antifranquista? 

Vaig viure de 1959 a 1961 a Suecia i després, fins el 1969, a Finlàndia. El 1959 vaig decidir marxar fora d’Espanya  perquè m’havia creat algúns enemics, a causa de les manifestacions, reunions, panflets, etc. Coses i fets que en aquells temps, feiem els que no érem afins al règim 

Hi ha alguna cosa que haguem d’aprendre d’aquells països?

I tant! Moltes! Algunes es podrien portar a la pràctica tal i com ells les fan. D’altres amb petits arranjaments, per qüestions de clima, llum i costums que, evidentment, allà són diferents. De fet, des del Bloc Democràtic Nacional estem treballant en aquest tema.

Va militar 33 anys a UDC. Què el va portar a afiliar-s’hi i què el va portar a deixar-ho?

Al 1970 vaig a entrar en un col·lectiu que es deia Seny Nou, que ens reuniem cada setmana per sopar i fer tertúlies polítiques i econòmiques. Érem d’idees totalment diferents però ens respectàvem. Parlàvem de futur, de quan el dictador faltés. Un cop es va morir, cadascú va decidir el seu partit. Un a la Lliga, un altre a Aliança Popular, un parell a Convergència, un altre a Esquerra Republicana, altres al PSC, altres a la UCD de Suarez i, a mi, em va seduir l’amic Josep Pallach. En morir ell, uns companys vam fer el partit Democràcia Social. El que hi aportava el capital hi va afegir “Cristiana”. En aquells temps la democràcia cristiana estava en hores baixes. Aleshores el partit es va incorporar a UDC i els companys van portar-me a conèixer al Sr. Coll Alentorn. Vam congeniar-hi i m’hi vaig quedar. En poc temps vaig ser conseller de l’ajuntament de Sants, però jo treballava de director comercial en una empresa i, un cop finalitzada la legislatura, vaig preferir fer política dins del partit per ajudar i no anar a cap llista. A mi no em feia falta guanyar-me un lloc remunerat dins de la política. A mi la política m’ha costat sempre diners, però Catalunya, per mi, sempre ha estat molt important i sempre he fet servir la màxima d’en Kennedy. He estat durant molts anys conseller nacional i aproximadament 10 anys president de la Gent Gran d’Unió de tota la província de Girona (també sense sou ni dietes). En el Consell Nacional de finals de Novembre de 2012 amb el Sr. Duran i Lleida varem tenir la discussió més forta de totes les que havíem tingut, per l’ assumpte de la independència i va ser quan vaig dimitir.

Ara ha estat un dels fundadors del Bloc Democràtic Nacional, un nou partit independentista. Realment cal un altre partit independentista?

El Bloc Democràtic no és un partit independentista, és un partit post independentista. La independència està al caure perquè els catalans han empès aquesta situació però en realitat de partits independentistes mai n’hi ha hagut a Catalunya, ja que fins ara la independència no havia estat més que un simple eslògan. De fet, dels que ara lideren el procés, alguns no n’eren o no s’atrevien a dir que n’eren i són les circumstàncies qui els han empès a ser-ne.

Per tant nosaltres no som un partit independentista, la nostra visió és nacional i pensada per el dia després i creiem que la Catalunya que volem no és la que representa cap dels partits actuals. Nosaltres sorgim per defensar unes posicions que, a dia d’avui, no defensa cap altre partit, com ara fer del català la única llengua oficial, reequilibrar el territori, endurir les lleis… Hi ha molts temes que els partits polítics actuals hi passen de “puntetes” i els obvien i nosaltres no estem disposats a fer-ho ja que creiem que la independència ha de servir per fer un país millor.

Ara bé tenim molt clar que aquest procés l’estan liderant aquests partits que no ens agraden però que ara mateix és millor, per no afeblir el procés, no dividir el vot i, per tant, no ens presentarem a les eleccions nacionals mentre duri el procés -a no ser, evidentment, que s’allargui ‘ad eternum’ o que per les circumstàncies ho creguem oportú. Hi han partits que parlen d’ independència però a la seva mida. I això no pot ser. Primer hem de tenir un país independent i desprès el poble a les urnes decidirà com vol que aquest nou país lliure sigui gestionat, que no governat

A la roda de premsa per donar a conèixer el partit es va parlar de les “ajudes generalitzades a la gent acabada d’arribar” i que “cal defensar en primer lloc les necessitats dels catalans”. Ve a ser una mica el “Primer els de casa” de Josep Anglada?

En absolut, nosaltres no tenim la mateixa visió de “poble català” que puguin tenir els que vostè anomena. Per a nosaltres és català tot aquell que està inserit dins la comunitat nacional i això vol dir acceptar unes normes, incorporar-se a una cultura i, per tant, parlar en català i ensenyar els fills a estimar aquesta terra sense condicions. No mirem la procedència ni color de ningú. Volem que el que és normal a d’altres països ho sigui també a Catalunya i, per tant, ens hem de preocupar prioritàriament d’aquells que se senten d’aquesta terra. Catalunya sempre ha estat acollidora però a ningú li hauria d’estranyar que primer ens preocupi la gent del país. És una actitud molt humana i que ja feien els primers homes. Evidentment, no neguem l’ajuda a ningú però el recursos són limitats i cal prioritzar. Actualment també es prioritzen però en un altre sentit. Simplement nosaltres volem prioritzar-los de la manera que creiem més justa. Ara mateix a Catalunya hi ha molta gent gran i molts joves que estan quedant exclosos de les ajudes perquè se’ns diu que no hi ha diners per a tothom però n’aboquen en grans quantitats promocionant activitats culturals foranes a casa nostra.

En moments com els actuals, a Europa s’estan prenent mesures semblants. A Bèlgica, per exemple, s’han retirat ajudes i s’ha expulsat prop de 300 espanyols que havien fet de les ajudes el seu ‘modus vivendi’ i ningú ha posat el crit al cel. Una situació que també passa actualment a Catalunya, només cal recordar que quan es va revisar el PIRMI hi havia un tant per cent important de gent que el cobrava i ni tan sols vivien aquí. D’altra banda, si algú necessita ajuda ha de demostrar un cert sentit de pertinença a la comunitat perquè és aquesta comunitat qui li presta aquesta ajuda. Òbviament si és possible s’ha de mirar que tothom que ho necessiti pugui rebre ajudes però nosaltres defensem que els ajuts han de ser finalistes i acotats en el temps. I, sobretot, que aquelles persones que en puguin rebre i no pertanyin a la comunitat nacional les subvencions que se’ls adjudiquin siguin per a la seva incorporació a la realitat cultural i lingüística catalana. Creiem fermament que cal destinar molts més recursos a la incorporació d’aquesta gent i no com ara que es destinen a que es mantinguin en guetos culturals apartats de la realitat catalana.

Al seu manifest fundacional defensen la reinstauració del sometent. Com ho pensen fer i quines tasques hauria de fer aquest sometent?

En el manifest diem que volem recuperar les institucions pròpies del país i la supressió de les foranes que hagin estat hostils. El sometent és una d’aquestes institucions que va ser abolides a partir de la guerra d’ocupació de Felip V de Castella. A partir d’aquí fou restablert o suprimit segons interessos particulars. Nosaltres volem recuperar-lo modernitzat i amb la intenció que sigui un cos voluntari que ajudi a les tasques de vigilància d’una gran part del nostre territori que, malgrat tenir un bon cos policial, aquest no pot ser present a tot arreu. Un clar exemple en són comarques com el Solsonès que per la seva idiosincràsia fa molt difícil una tasca de vigilància continuada i necessitaríem massa policies. Evidentment, un sometent modern hauria d’estar sota el comanament de la policia i la seva tasca hauria de ser la vigilància i denúncia però per això cal dotar-lo de mitjans i cobertura legal que els doni una certa autoritat i, alhora, impedeixi abusos. El que és intolerable és que actualment els lladres campin al seu aire, entrin i surtin dels jutjats i quan maten o fereixen algú la noticia sempre vagi acompanyada d’un “tenen antecedents penals”. El més preocupant és que la única regulació que s’ha fet sobre el tema al Parlament ha estat contra els pagesos que havien organitzat el sometent.

Quins partits són els seus referents a nivell europeu? S’identifiquen amb opcions independentistes i crítiques amb la immigració com el Vlaams Belang?

A Europa no hi ha cap societat com la catalana, amb la seva complexitat. Cap país ha rebut en tant poques dècades un allau immigratori tan gran. Buscar referents a nivell europeu no és possible ja que tots els països tenen un percentatge d’immigració molt més baix que el que ha patit Catalunya en els darrers 70 anys. Som una nació singular en molts aspectes i aquest és un d’ells. Dir que els catalans podem tenir com a referent partits que als seus països el gruix majoritari de la població fa molt de temps que hi viu no és realista. Molts d’aquests partits tenen un concepte de nació de sang i nosaltres la tenim de nació cultural. A banda d’això, a Europa les col·laboracions entre partits parteixen d’una base d’interessos d’estat o ideològics que a Catalunya no seran possibles fins que no haguem assolit aquesta condició.

Diuen que només es presentaran a les eleccions municipals. Amb quantes llistes compten?

Tenim la intenció d’estar presents a moltes comarques, però tot just ara encara ens estem organitzant i no tenim llistes tancades, tot i que tenim gent que n’està organitzant en diversos municipis. Ara bé, fins que no estigui tot lligat no farem públiques les llistes. Creiem que per canviar el país és molt important estar presents al territori i sobretot al rerepaís que els partits actuals tenen molt abandonat.

Quins són els perfils de les persones que s’hi han adherit?

El perfil d’adherits és majoritàriament de gent de 30 a 45 anys, de poblacions mitjanes i petites, preocupats per temes socials i per la seva gent, defensors d’una democràcia molt més “clara” que l’actual amb una idea nacionalista i patriòtica del país, que posa els interessos del país per damunt dels particulars, que creu que la política és una eina que ha d’estar al servei del poble, no com ara, que sovint és una professió més. Els nostres adherits tots tenen la seva feina i no tenim ni volem polítics professionals.

Molta gent s’identifica amb el nostre missatge com la denuncia que fem de la pèrdua de valors d’aquesta societat, de la paraula donada, les arrels, les tradicions, la deshumanització del seu entorn, persones que se senten catalans sense complexos. En definitiva, gent normal que vol viure en un país normal i esperem poc a poc anar arribant a més gent i que tothom ens conegui.

Al manifest també hi diuen que impulsaran una llei electoral. Com ho pensen fer això, des dels ajuntaments? De fet, molts dels assumptes que tracten al manifest no són competències municipals.

El nostre manifest és el projecte de país que ens agradaria aplicar a Catalunya però, evidentment, som conscients que moltes coses no es poden fer des dels ajuntaments i algunes fins i tot des de la Generalitat sense tenir un estat independent. Ara bé, aquesta és la ideologia de la gent que milita al partit i la que intentarem aplicar allà on tinguem representació. Com li he dit, no volem interferir en el procés que actualment està en marxa i, de moment, no ens presentarem a les eleccions nacionals però, evidentment, la nostra intenció és de, quan es normalitzi la situació del país, presentar-nos a tot arreu i aplicar en la mesura del possible tot el que hem escrit al manifest així com tot allò que decideixi la nostra militància i entorn simpatitzant.

No creiem que el nostre manifest hi hagi res impossible ni tacat amb el populisme barat tan de moda últimament entre els nous partits que han sorgit. Nosaltres defensem que es pot ser conservador i tenir un nou sistema modern de fer política, sense assemblees, etc. Per posar-li un exemple, els estatuts del nostre partit prohibeixen que cap membre del govern consultiu del partit es pugui presentar en llistes electorals. Venim a cobrir un espai que voluntàriament tots els partits actuals han deixat orfe.