L’any 2021, València va fer història en guanyar la candidatura dels XII Gay Games, una fita que prometia convertir la capital del Túria en l’epicentre de l’esport divers amb milers d’atletes LGTBI+ competint en desenes de disciplines. Aquesta competició no és només una qüestió de medalles; és vital per a la visibilitat i la creació de referents. Massa sovint, la manca de models positius allunya els infants i joves LGTBI+ de l’activitat esportiva, sentint que és un espai on no encaixen. Aquell projecte original anava molt més enllà de l’esport: era un compromís social real, plasmat en un llibre de candidatura que garantia la participació comunitària i el respecte absolut al gènere sentit.
El canvi de cicle polític ha transformat aquesta il·lusió en una eina de propaganda obscena. Sota l’actual govern de PP i Vox, tant a l’Ajuntament com a la Generalitat valenciana, l’esdeveniment ha derivat en un exercici de pinkwashing que pretén utilitzar els colors de l’arc de Sant Martí per a tapar una gestió obertament LGTBI-fòbica. Les entitats i activistes de la comunitat LGTBI+ ja fa temps que alerten d’aquesta deriva.
Aquest retrocés no és una simple sensació; és una estratègia planificada per buidar de contingut els jocs. Som testimonis del desmantellament de la Llei Trans* valenciana, una norma que situava al País Valencià l’avantguarda internacional i que ara es veu laminada per l’eliminació de l’autodeterminació de gènere. El govern valencià ha arribat al punt de segregar l’esport, eliminant la participació de les persones trans* en les categories que corresponen a la seva identitat i restringint-ne l’ús dels vestuaris. Aquesta situació genera un miratge pervers: mentre els Gay Games proclamen la lliure identificació, la legislació local la prohibeix a la pràctica. Aquesta deriva s’alimenta d’una asfíxia pressupostària intencionada -amb el segell dels d’Abascal- de la negativa a castigar les tortures anomenades “teràpies de conversió” i de gestos tant simbòlics com importants, com és la retirada de la bandera irisada dels balcons institucionals. És una ofensiva integral que despulla de tota legitimitat un govern que pretén fer-se una foto acolorida mentre legisla contra les vides LGTBI+.
Aquesta situació ha provocat que el teixit associatiu, la veritable ànima del moviment, hagi estat arraconat d’un projecte que ell mateix va ajudar a construir. Entitats referents com Lambda, ADI o el club Dracs han denunciat el segrest d’una organització que ha incomplert la promesa de traslladar la gestió als col·lectius locals. En aquest context, el gest del club Dracs de rebutjar una subvenció de 240.000 euros per a no ser còmplice d’aquesta deriva ha estat una lliçó de dignitat.
La degradació del projecte és total: s’ha denunciat una estructura de voluntariat amb clars biaixos trànsfobs i s’ha desplaçat el Village al barri d’Orriols amb l’excusa del soroll, tractant els Gay Games com una “activitat molesta” mentre la ciutat continua acollint festivals massius a la Ciutat de les Arts i les Ciències. Com afirma el taekwondista i activista Damián López: “La nostra absència no és una traïció a la diversitat, sinó un acte de dignitat col·lectiva”. El teixit social valencià ho té meridià, es prefereix el buit institucional abans que col·laborar amb un govern que fins i tot a arribar a comparar al col·lectiu amb persones malaltes.
Finalment, hem de parlar de com la mercantilització ha substituït el dret a l’esport. El que havia de ser un projecte social s’ha convertit en pur “capitalisme rosa”. S’ha traït l’objectiu original d’incloure persones migrants i racialitzades per abraçar un model de turisme d’elit. El contrast és sagnant, mentre el projecte inicial buscava preus populars i una reinversió social clara, la realitat actual imposa inscripcions que superen els 300 dòlars i una gestió en mans d’empreses nord-americanes que s’emporten els beneficis lluny de casa nostra.
L’ètica s’ha perdut definitivament pel camí. És sagnant que s’hagin arribat a rebutjar propostes tan necessàries com el canvi de nom a Diversity Games —una modificació que clama al cel per la seva coherència— per motius exclusivament econòmics. Els Gay Games 2026 són avui una closca buida; un aparador gestionat, precisament, per aquells que ens voldrien amagades i armariades. Sense el suport de la comunitat i de l’activisme de base, no estem davant d’una fita esportiva, sinó davant dels “Jocs de l’Exclusió”. Les activistes avisen que “la nostra mirada, però, ja està posada en el futur: treballem perquè el nou cicle polític que s’encetarà el 2027 torni els Jocs al lloc d’on mai haurien d’haver sortit”. Necessitem recuperar unes institucions on la diversitat sigui un dret polític inalienable i no un simple producte de marxandatge.
