Tot just arribada la primavera, la política espanyola ha començat a fer algunes insinuacions molt vagaroses sobre la possibilitat de millorar de forma legal la situació financera de Catalunya. Com ja ha dit aquests dies gent millor informada que no pas jo, aquesta és una maniobra que ja era d’esperar i que no passa de ser una tàctica bastant matussera per tal de restar al moviment sobiranista el suport de gent senzilla, o mal informada, o temorenca.
Repetim-ho: de moment només són insinuacions sense contingut concret i que no comprometen a res. Són cants de sirena desafinats que (seguint les metàfores nàutiques del nostre President) intenten desviar el vaixell independentista per fer-lo estavellar contra els esculls d’una majoria fallida. i no ens hauríem d’estranyar gens si, com més imparable es demostri la voluntat sobiranista dels catalans, tant més ens comencin a oferir “l’oro i el moro”. Per impossible que ara ens pugui semblar, no hauríem de descartar que fins i tot, abans d’haver d’acceptar una “España rota”, es treguin del barret alguna fórmula que, a judici d’ells, sigui “molt generosa” i que de cop (creguin ells) potser pugui reduir l’empenta catalana a una mesura residual que deixi de fer-los-hi venir migranya. En aquesta possibilitat potser hi creuen aquells polítics catalans que encara parlen de federalisme i de confederalisme. No hi creieu vosaltres, amics lectors? De més verdes en maduren.
El que passa és que per molt que el llop es disfressi amb una pell de be, segueix sent el mateix llop famolenc de sempre, i el be que se’n refia acaba essent cruspit pel mestre de les dents esmolades. El que no acaben de comprendre a Madrid és que han fet tard i que la darrera oportunitat que van tenir per mantenir Catalunya dintre de l’estat espanyol (i que van perdre miserablement) va ser l’Estatut de Miravet. Va ser el seu trossejament, primer a mans dels Alfonso Guerra i companyia, i al final amb la destralada del TPA (Tribunal Pseudoconstitucional Anticatalà), el que ha fet possible aquest canvi copernicà de l’opinió pública catalana i aquest imparable moviment de base que ja no s’aconformarà ni amb prometences incertes ni amb pedaços de coloraines.
Tot el que puguin cantar aquestes sirenes amb ferum de peix podrit no podrà invalidar dos fets essencials. El primer és que, per vistoses i atractives que poguessin semblar les seves ofertes a primer cop d’ull, cap no donarà un grau suficient de sobirania als catalans. En última instància sempre serà Espanya qui ho decideixi tot. El segon fet és que els catalans hem hagut d’aprendre -i ha estat una experiència ben trista- que de la paraula dels polítics espanyols no ens en podem fiar ni gota; que el que sembla que et donen avui amb la mà dreta t’ho treuen demà amb l’esquerra; que paraules i conceptes com “solidaritat” o “democràcia” les interpreten com millor va als seus interessos sense fer cas de si les desfiguren o les escarneixen. Un exemple ben cras de la manca de credibilitat de tot el que ens diguin des de Madrid (un de tants) és el de la “paraula” de Zapatero pel que feia a l’Estatut català. Primer va assegurar que s’aprovaria tal com els catalans el volguessin. Després… no cal parlar-ne. Aquesta va ser una lliçó que el President Mas segur que no ha oblidat: el greu error de refiar-se que de la paraula dels polítics espanyols hom se’n podia refiar com de la seva pròpia. En un altre parany així Artur Mas no hi tornarà a caure. Hem d’aconseguir, però, que no hi caigui prou gent de bona fe com per posar en perill el difícil procés sobiranista.
Denunciar les falàcies de tots els cants de sirena més o menys desafinats, desenmascarar (quan vinguin) possibles ofertes enverinades, camuflades amb una capa de sucre al damunt, ha de ser una feina per tothom: des dels polítics sobiranistes fins a tots els grups que treballen voluntàriament, sacrificadament, eficientment, per la transició nacional cap a un futur millor. Però també per cadascú de nosaltres, per tal d’obrir els ulls a parents, amics, o companys de treball, per tal que no es deixin enlluernar per un empaquetat de luxe amb cintetes i paper llampant, i vegin bé la brossa que s’hi amaga.
A l’octubre del 2011 un entranyable amic meu va escriure un article sobre el tema, que podem considerar premonitori (Claudi Grinyó, “No ens empassarem l’ham”, Butlletí num. 20 de Sobirania i Justícia). Allà s’hi deia: “Aquestes propostes d’acompliment retardat seran un esquer maligne, una fatal trampa saducea en la que podria caure la nostra gent més “raonable”…Vendre el país altra vegada per un plat de llentíes… Voldran desarmar-nos pel flanc dels ciutadans indiferents, beneficiats o acomodaticis… Esberlada la nostra majoria democràtica no tindríem Estat, ni pervivència cultural ni futur com a nació…”
Si els cants desafinats de sirena s’incrementen, si ens volen posar l’esquer enverinat davant del nas, crec que el títol d’aquell article d’en Grinyó hauria d’esdevenir l’eslògan de tots els catalans: NO ENS EMPASSAREM L’HAM!
