Cap al 27-S (1)

Ja s’ha desembussat el rec i l’aigua pot seguir altra vegada corrent avall en això que en diem molt esquemàticament el “procés”. Fa poc més d’un mes, escrivia aquí al MD que estava convençut que al final hi hauria una nova “versió C” amb la que ens hauríem de llançar de cap a l’aigua i veure si nedàvem o si anàvem a fons. Bé, ja tenim la versió C, agradi o no, convenci o no, i sembla que a fons no hi anirem pas. Els nostres polítics (ni que no poguem donar per descomptat que en els mesos vinents no hi tornin a haver-hi refrecs que ens posin l’ai al cor) han posat fil a l’agulla i van per feina, que ja era hora.

Aquests dies a tots els mitjans i a les xarxes socials, els comentaris, les opinions, han plogut a dojo tant de positives com de les dels aixafaguitarres habituals que anatematitzen tot el que no entra en els seus esquemes personals i en les seves preferències partidistes. I no cal dir que tornen a haver-hi (i no pocs) els que en l’ajornament només hi veuen una maniobra d’en Mas per engegar tot el procés a la galleda de la brossa. No us espanteu. Avui no em posaré altra vegada a defensar en Mas. Els que em llegiu ja sabeu de sobra què en penso. No, no. Avui em concentraré en un dels dos aspectes que crec fonamentals en aquests mesos vinents: la feina de convèncer encara més gent. Del segon aspecte, dels perills que suposaran les reaccions de l’estat en aquesta nova situació i de les seves possibles conseqüències que puguin trasbalsar tot el calendari i el full de ruta dels polítics catalans, ja en parlaré un altre dia.

La feina de convèncer als indecisos o als escèptics és una constant de totes les organitzacions independentistes, almenys des de fa dos anys. Res de nou, doncs? Que no sigui nou no treu a aquesta feina res de la seva urgència, i és bo que ara CiU, ERC i CUP hagin posat la seva intensificació a primera línia a partir d’ara. Em guardaré prou de voler pontificar com s’ha de fer aquesta tasca, quan hi ha tants patriotes que l’estan fent sense descans i amb tot l’entusiasme. Però crec que posar damunt del paper algunes reflexions no sobra mai, almenys per a aquells lectors que potser encara no se les hagin fet.

Crec que hi ha tres camps que es poden diferenciar una mica a l’hora de parlar amb la gent:

1. Rebatre les mentides que ens aboquen al damunt els polítics i els mitjans espanyols i demostrar-ne la falsedat.

2. Aclarir per quins motius la gent estaría més ben governada en un nou estat català i perquè podria viure millor en molts aspectes que no pas seguin dins de l’estat espanyol. Però cal fer-ho amb exemples tan concrets com es pugui i subratllant que ningú no quedaria al marge en el moment de definir els canvis (p.e. la participació popular en la redacció de la constitució.

3. Aclarir i treure les pors sobre com quedarien les situacions personals de les famílies espanyoles residents a Catalunya, és a dir quin tracte poden esperar de rebre.

Sobre el desenmascarament de les mentides espanyoles, crec que és el camp on més s’ha fet i es continua fent. Sobre el pagament de les pensions, l’assumiment del deute espanyol, la viabilitat econòmica del nou estat, la relació amb la UE, etc. se n’ha parlat molt i se n’haurà de seguir parlant allà on calgui, i sobretot, com ja fan tants esforçats i soferts patriotes, a les àrees problemàtiques com el “cinturó roig” de Barcelona.

Per aclarir perquè la gent estaria més ben governada a una Catalunya independent ja hi ha una pila d’arguments, i es pot anar fent més fàcil a mesura que el Parlament i els partits sobiranistes vagin concretant el seu full de ruta i vagin fent lleis que posin la primera pedra a molts canvis que la societat demana. Un factor molt importanrt serà l’accés popular a poder fer propostes per a la futura constitució catalana. Peró tothom ha de tenir clar que no totes les propostes que es facin seran aptes per a encaixar-hi, i que la redacció definitiva correspondrà primer als experts constitucionalistes i al final al Parlament català.

El tercer punt és només un cas particular del segon, però d’una importància fora de tot dubte: la por que pugui tenir molta bona gent espanyola resident a Catalunya que en un nou estat català se’ls tracti amb la mateixa arbitrarietat i menyspreu amb la que Espanya ha tractat sovint als catalans. El cas més estripat és el d’aquell disbarat que va escampar algun imbècil a Madrid que els González i els Fernández haurien de canviar els seus cognoms, p.e., en Rafeques o Puigpelat. O la més recent del Marianu dient que no toleraria que ningú es pogués veure privat del seu passaport espanyol. El que jo crec que cal dir i repetir tant com calgui, és:

-que agafar la nova nacionalitat catalana o conservar l’espanyola serà una decisió completament voluntària de cada habitant de Catalunya.

-que conservar la nacionalitat espanyola no representarà en cap camp personal altres desavantatges que els que tenen els ciutadans d’un estat de la UE que viuen en un altre estat de la Unió (hi siguem o no de seguida). És a dir no podran votar en les eleccions nacionals, però segurament sí en les municipals.

-que els seus fills a l’escola hauran d’aprendre el català i en català, però que ningú els privarà d’aprendre el castellà tan intensivament com vulguin.

-que per motius de la seva condició d’espanyols no sofriran en cap cas una discriminació social o laboral de cap mena.

-que si no fos possible tenir la doble nacionalitat no será per culpa de Catalunya sinó que només passará si Espanya es nega a establir l’acord corresponent.

-que si no es volen creure a qui els hi diu tot aixó que ho preguntin als de Súmate.

La llista podria ser molt més llarga, peró amb aquests punts crec que ja es veu per on vaig.

Ara bé: hi ha un altre grup d’indecisos o d’escèptics per als quals aquests arguments no serveixen: el dels catalans autòctons que per diversos motius encara segueixin encaterinats en una solució federal/confederal. Aquí no hi ha més remei que picar pedra de valent i mirar de fer-los-hi comprendre les dues falles bàsiques dels seus desigs, i que a hores d’ara tothom ja hauria de tenir clares. La primera fallada és que una solució federal auténtica mai no trobarà una majoria suficient al parlament espanyol. Els mateixos que en parlen, parant-nos l’ham per veure si ens l’empassem, només acceptarien un federalisme nominal, descafeïnat, equivalent a una autonomia lleugerament ampliada i que pogués ser retallada quan els hi passés pel cap. La segona fallada és que una federació autèntica (i no parlem ja d’una confederació) només és possible per un acord entre estats sobirans que deleguen atribucions a la federació/confederació. Mai no es fa de dalt a baix sinó de baix a dalt. Així es van formar els EEUU i Suïssa. Qui vulgui aquest camí abans ha de passar indefectiblement per la independéncia i llavors, de igual a igual acordar el que es vulgui. Dir altra cosa és disfressar el llop de sempre amb pell de bè.

Com pot veure l’amic lector, no he dit res de res que sigui nou. Peró de cara a la feina d’aquests vuit mesos potser val la pena de tenir-ho ben resumit i sempre a mà (que vol dir al cap) per mirar de fer una de les coses més importants que calen: convèncer, convèncer, convèncer…