El món ha canviat força en els darrers cinquanta anys pel que fa al paper de les dones a la societat. Almenys en aquesta part de món, Catalunya, si tens un entorn social mig, com el meu.
A finals dels seixanta del segle passat, la gran majoria de dones feia vida familiar, no es plantejaven treballar i es dedicaven a criar els seus fills i cuidar la família, hereves de segles de submissió als homes i també d’una mentalitat franquista que les havia preparat per no sortir del seu rol encotillat.
Avui dia, les dones, moltes i més aviat a partir d’un determinat sector social, obren i continuen obrint camí allà on són. Compte que al nivell social més empobrit, les dones tenen prou feina només a sobreviure. Ho veig en viu i en directe de fa uns mesos, perquè torno a fer el Servei d’Orientació Jurídica: no us podeu ni imaginar quantes dones no poden pagar el lloguer, viuen amb escassos recursos, endeutades i terriblement soles. Hi ha moltes dones que malden per sobreviure, la pandèmia ha empitjorat totes les seves esquerdes, molt per damunt d’ells.
Deia que moltes dones continuen obrint camí, potser sense ni ser-ne massa conscients perquè la majoria no està per grans reconeixements. Tot i així, sóc de les que penso que calen els reconeixements, cal prestigiar la feina que fa i ha fet la meitat de la població, cobrant o sense cobrar, històricament tapades pel nom i el pes dels marits i dels pares però no menys valuoses.
El paper de la dona allà on sigui que hagi estat clau s’ha de posar en valor, ha de poder ser exemple per a les nenes d’avui que demà seran les que trencaran motlles i seran exemple també per a les nenes que hagin de venir.
Ara per ara les dones només es permeten fer soroll el 8 de març i en alguna altra ocasió internacional i per desgràcia quan es manifesten per haver estat assassinades o violades, Femen a banda. No són massa escoltades, el que diu una dona no sol tenir gaire valor, ni són massa tingudes en compte alhora de fer polítiques que les visibilitzin, les ajudin i fomentin, en definitiva, que les posin en valor.
La resta de l’any segueixen pencant a molts àmbits, cada cop més, tot i que és ben cert que les dones encara són prioritàriament fent rols de cura i atenció, on el masclisme fa anys les va encasellar. Queda camí per recórrer, molt reconeixement per mostrar a les dones i infinit mèrit femení a tenir en compte.
És hora de reconèixer el seu valor fent les feines que fan, avui, però també la seva existència i coratge en el passat. Llibres, articles, programes de tele i de ràdio que ens recuperen històries, vides i ànimes de dones que ni sabíem que havien existit, precursores nostres i ben agosarades quan s’hi jugaven la vida o la reputació.
Mentrestant, cada dia assoleixen un nou lloc, un nou àmbit on ja podem trobar-hi dones i alguns podrien pensar que la feina ja està feta. Però no: cada dia descobrim també, amb estupefacció, un lloc on encara no ha arribat cap dona: cap entrenadora als equips de la lliga d’honor d’hoquei masculins catalans o de la lliga espanyola de futbol, cap dona electricista o fent de paleta a la construcció, poques dones artistes de les arts plàstiques amb prestigi i oportunitats, poques científiques prestigiades, molt poques dones bomberes o enginyeres, cap presidenta de la Generalitat de Catalunya, cap presidenta del Barça o de l’Espanyol, poques dones decidint i dirigint, cap dona encara no ha trepitjat la Lluna després de cinquanta anys.
