Català i castellà, departaments comuns i indistints. Aquest és, sembla, el futur que ens espera. La meva filla petita fa un màster en ensenyament. Ara de tot se’n diu màster, paraula ampul·losa. Fins no fa gaire se’n deia CAP (certificat d’aptitud pedagògica, molt més ajustat a la realitat), però no permetia ingressar els més de 2.000€ que val matricular-s’hi. Bé, això ara és així. El cas és que aquest màster és de català i castellà. Barrejat. Com si fos indistint. Alerta amb això. Alerta amb aquesta mixtura. Alerta perquè el català és una llengua postergada, una llengua d’estar per casa i que no compta en el concert de les nacions lliures del món. Tot el contrari del castellà, llengua poderosa amb un estat poderós al darrere, un estat que té el castellà o espanyol com a única llengua. Alerta, doncs, perquè aquesta pot ser una trampa mortal i definitiva. Si dius que et sents tan català com espanyol és que ets espanyol. Sense llengua no hi ha país i la pretensió sembla ser anar diluint la llengua dèbil en la llengua poderosa. I sense fer gaire soroll. I culpa de cadascú de nosaltres, també. Perquè, és clar, si resulta que podré ser professora tant de català com de castellà, ¿com és que, posats a fer, no poder ser-ho també de francès, o d’italià, o d’anglès? ¿Per què no un capmàs de llengües? És clar, doncs, que ens queda tan sols un camí. No vull renunciar al castellà ni a cap de les llengües que més o menys sé. Però hem provat tots els camins i tots han resultat equivocats. En queda un. L’únic que pot salvar la llengua, l’únic que pot fer que el català esdevingui la sola llengua oficial de Catalunya. I que no sigui indistint el fet d’ensenyar català, i en català, que el fet d’ensenyar qualsevol altra llengua.
