Ara ja fa uns quants anys, quan jo en tenia vora 13 o 14, vaig començar, desordenadament, a fer activisme independentista. Recordo com amb alguns companys parlàvem d’anar a comprar estelades bones. Havíem de fer vora 50km per anar a Girona, a la llibreria Les Voltes de la Plaça del Vi. Per això, quan algú havia d’anar a la ciutat de l’Onyar, es feia comanda conjunta. També se’n podien trobar al mercat de Tordera, però aquestes eren de qualitat escadussera, primes com el paper de fumar i amb les barres taronges en comptes de grogues.
Durant la festa major posava una d’aquestes banderes al balcó de la casa dels meus avis, molt cèntrica, per tal que ho veiés tothom. No ho feia a casa perquè és a les afores i només ho hagués pogut veure algun senglar despistat. A la botiga de queviures, la meva àvia s’havia de sentir que tenia penjada la “bandera de Terra Lliure”, és a dir, que estava fent una mena d’apologia del terrorisme. En una altra botiga em van demanar que no pengés un cartell de la presentació del llibre “Jo no sóc espanyol” de Víctor Alexandre. Em van argumentar, molt amistosament, que tenien clients de tota mena i que es podrien sentir ofesos. D’altres me’l deixaven penjar per no ser descortesos, però passaves deu minuts després i ja l’havien tret.
Ahir, en aquesta mateixa població, un 62% del cens va anar a votar. D’aquests, gairebé el 90% va fer-ho a favor de l’opció independentista. Han passat moltes coses entre aquell 1999 de la presentació del llibre de Víctor Alexandre i el 9 de novembre de 2014. Les causes d’aquest canvi són diverses i àmpliament debatudes, però el que és molt clar és que la por i la paciència s’han perdut completament. Perquè era, entre altres coses, por, del que es tractava. Por de la incertesa, por del “què diran” i por dels problemes que acabaríem portant a tothom els “caps calents” si seguíem amb el nostre fanatisme, tal com va passar amb aquells republicans revolucionaris que van aconseguir que després vingués en Franco.
Qui havia de dir que quinze anys després anirien en massa, somrients, a desobeir les ordres dels tribunals de Madrid. Qui havia de dir que un avi afirmaria que aniria a votar fent-se el coix, excusa perfecta per portar un bastó per si venia la Guàrdia Civil. Encara menys haguéssim dit que els “caps calents” d’aleshores li hauríem de treure la idea del cap.
