L’Estat espanyol viu una etapa de crisi molt greu, de tipus polític, econòmica-financera i per sobre de tot moral. Una crisi que afecta la legitimitat del mateix Estat, és a dir, la resposta a la pregunta: per a què serveix un Estat així?
Si fem un repàs a les institucions o òrgans constitucional no hi ha cap que funcioni bé, en termes de legitimitat: corrupció, manipulacions sectàries, disfuncions de tot tipus afecten des de la Corona fins el Tribunal Constitucional, passant pel Govern, les Corts Generals o l’organització territorial, amb el conflicte amb Catalunya com a estrella. Podem afirmar que hi ha un autèntic col·lapse de les institucions i del conjunt del sistema institucional, que es manifesta en la impossibilitat de fer un ús racional de la política per a solucionar els problemes morals i materials de la ciutadania.
La teoria de l’Estat ha encunyat la idea que l’Estat és una organització institucional que exerceix un poder polític sobirà, que s’expressa en una capacitat d’imperium, si pot ser amb el consentiment de la ciutadania. Jo em pregunto el sentit d’un Estat que genera malestar als ciutadans, si més no a una gran part, i més vist des de Catalunya, que no resol -en ocasions fins i tot agreuja- els problemes estructurals, seculars, latents des de la seva creació. Cap teoria política, com ara el contractualisme o l’utilitarisme, poden donar una resposta satisfactòria. L’Estat existeix per a generar algun tipus de profit a les persones, perquè en un altre cas, aquestes difícilment li prestaran llur consentiment, a no ser que es converteixin en mers súbdits.
L’Estat es manté dominat per una “casta extractiva”, corrupta, que ha robat fins a límits insospitats, on alguns s’han apropiat de les institucions públiques, fent-les exclusives i no inclusives, expulsant del sistema institucional les idees difícils (com ha passat en el procés sobiranista català), que no sé sap ben be a qui representa, a no ser que sigui a una elit vinculada a sou als partits polítics que han segrestat la democràcia i que han convertit la vida política en una partitocràcia, i que en gairebé quaranta anys ha estat incapaç de fer una sola reforma constitucional per a adaptar-se a la voluntat popular (a excepció dels condicionaments limitadors de la sobirania que venen d’Europa).
Un Estat així li costa -al meu parer- trobar legitimitat perquè perpetua la clàssica distinció entre l’Espanya oficial i l’Espanya real. A més, les dificultats per a resoldre els problemes socials derivats de l’exclusió social, de la crisi de la classe mitjana, de la integració territorial, de la lluita d’elits, i sobretot de la tradicional impossibilitat de generar consens (l’imaginari de la transició també s’ha escardat) fan que s’hagi acabat un cicle, que no se sap ben bé com es tancarà, per a iniciar una nova època. Tot molt a l’espanyola manera, nous cicles, noves etapes, però sense fer net de tot, com passa ara que han tornat a emergir els fantasmes tradicionals del passat, segons que ens mostra la història. Seguirem amb aquest tema la propera setmana…
