Per Pol Escudé
El Bisbe de Roma repeteix incansablement que cal “sortir d’un mateix i anar vers les perifèries, les perifèries existencials: les del misteri del pecat, les del dolor, les de la injustícia, les de la ignorància i prescindència religiosa, les del pensament, les de tota misèria”.
Arribat a un veïnat perifèric de la Barcelona metropolitana trobo mossèn Lluís, un sacerdot diocesà que, en edat de jubilar-se ministerialment, decidí continuar les seves funcions sacerdotals. Això sí, escollint ser rector a la parròquia d’aquest indret per “viure en una certa vida eremítica dins el barri, una vida de soledat”, després d’haver regit parròquies urbanes prou concorregudes. Sant Cosme, malgrat no ser allò que havia estat ara fa dècades, quan “taxistes es negaven a dur-t’hi o autobusos posaven dificultats per venir”, és un lloc en què “hi ha força bon ambient” però on es viu en una certa penúria. La convivència amb la població gitana, la qual configura una bona part del barri, potser és un dels trets que més destaquen en aquest suburbi on han pogut manar força, sense mai arribar a fer-se’l seu.
La zona ha estat absolutament remodelada; tot edifici és nou, llevat de l’església. En la seva millora hi ha repercutit de manera marcada que fa un decenni s’hi instal·lés tant una caserna de guàrdia urbana com una altra de Mossos d’Esquadra. Arran d’això, comenta el mossèn com algun gitano li ha etzibat: “Mire padre, con estos vecinos no se puede convivir, ¡nos vamos!”. Sovint se li demana ajuda, i certa vegada, quan han acudit a Càrites, el mossèn ha preguntat “–Antes como lo hacíais?”, responent l’altre “–Pues en casa teníamos unos sacos de droga, y subía el camello a cogerla en cantidades pequeñas”, i així anaven fent. Doncs bé, ara aquells qui vivien de la droga han marxat o han canviat la manera de subsistir. Un dels trets del món gitano que més han sorprès a mossèn Lluís “és la immediatesa, el fet de no programar-se les coses. N’hi ha que vénen i em diuen: ‘–No tengo nada para cenar. –¡Pero ayer lo sabías! –No, no, padre…’”. Aleshores, comenta com només de donar una ampolla d’oli i uns fideus, aquell qui ve a demanar marxa agraït per haver estat atès. Amb les experiències viscudes remarca el reverend pare la importància que té per ell la disponibilitat, aquesta imprescindible obertura als demés, pròpia de la caritat envers el proïsme. Segueix tot dient, “jo tinc una pràctica que és: quan se’m truca a la porta, sempre l’obro, excepte si estic celebrant Missa. L’atenció a la gent que ve, ajudar a la persona en allò que es pot, per mi és fonamental, encara que algun sigui que ve per prendre’t el pèl n’hi ha d’altres que no. Hi ha moments que no voldries obrir, però això no ho puc fer. De fet, contínuament arriba un o altre trucant. Doncs bé, vull viure amb una atenció total, i igualment en la qüestió sagramental”. Al barri, la porció de veïns ‘de tota la vida’ és la que participa en la vida parroquial. Els diumenges un quart de miler d’ànimes omplen el temple per assistir al sacrifici eucarístic, i és que la parròquia gaudeix d’una gens menyspreable activitat, fins i tot té una confraria que celebra processons cada any.
És conegut arreu com la raça zíngara s’ha apropat a les comunitats evangèliques, on viuen el ‘culto’ a toc de guitarra i cant de salms, excitant el sentiment del moment à la pentecostal. Això sí, hi ha gitanos que s’acosten a la parròquia catòlica per demanar batejar els infants: “–¿Pero que no vais al culto? –Sí padre, pero a bautizar no”, li responen al mossèn, volent dir “batejar al ‘culto’ no, que això és una cosa seriosa”.
Mossèn Lluís, com qualsevol sacerdot catòlic, té el deure de “resar el Breviari, un llibre per recitar himnes i salms –poemes escrits pel Rei David fa tres mil·lenis–, que m’agraden i m’ajuden a pregar; a més a més, una altra pràctica de la que em nodreixo és la meditació a partir d’autors espirituals catòlics”. Fent un símil amb la continuïtat en els segles del rés dels salms en destaca la motivació que troba a ser catòlic, perquè “ser part del catolicisme és ser com dins un corrent d’aigua, suposa constituir una continuïtat en la història” que comença en Crist, devers qui “els cristians hem de tendir a l’assimilació, a través de l’amor a Déu i al proïsme”.
Ja acabant la trobada, de cop, em sorprèn exclamant: “Això de Déu és un misteri! En parlem amb una superficialitat… i d’Ell no en sabem res. L’únic que n’arribem a tenir és el que Ell mateix ens ha revelat”. Aquestes paraules donen compte d’una profunda humilitat envers la grandesa del Misteri, que segurament és la que forma l’actitud per la que es pot viure la caritat en l’absoluta disponibilitat, immens exemple de la qual n’és la pastoral veneració de la senzillesa de l’establia.
