Dijous passat hi havia concert de la Carla Bruni al Festival Jardins de Pedralbes. Aquesta mena de festivals sempre et deixen una mica intrigat de com, en un ambient més o menys refinat, s’hi combinen propostes de qualitat amb bestieses de l’alçada d’un campanar. Per exemple, al festival de Cap Roig hi trobem tant Elton John com David Bisbal mentre que, a Pedralbes, hi pot haver la Bruni o Raphael. Es tracta de fer caixa, és clar.
A l’entrada hi ha una exposició de cotxes de luxe, Jaguars i Range Rovers i, una mica més endins, unes noies et donen un fulletó de “una promoción de pisos de lujo en Barcelona”. -“Déu nos en guard”. Després ve el “village” que no és altra cosa que un conjunt de serveis de bar que està força bé, enmig dels jardins i en un ambient distès que permet fer el merda, cosa que mai faríem. Fins i tot els “poliklyns” fan goig, amb assecadors de mans Dyson, garantia d’èxit.
I anem passant cap a dins, que anem justos de temps, i prenem lloc. Mentrestant parlem per whatsapp amb la Maria Vila, matinaire, que està ben emocionada, amb motiu. L’Artur Mas acaba de fer la seva aparició a la platea del concert. Com alguns d’aquests enclenxinats facin el que van fer al tennis Barcelona durant torneig d’en Godó, tindrem sarau. Però no passa res. Per allà també s’hi veuen les ulleres blanques d’en Joan Maria Piqué, que sempre acompanya el President i, de vegades, s’apunta a les incursions matinaires als barris de l’Hospitalet.
De cop, arriba Nicolas Sarkozy, fet inesperat per mi i per molts del públic. N’hi ha uns quants que s’aixequen a aplaudir-lo però no sé si és un aplaudiment sincer, de suport a les seves polítiques de President de la República Francesa, o més aviat és una lloança a la seva fama que s’hagués produït igualment si hagués entrat Kim Jong-un. Al cap i a la fi, la cosa anava una mica d’això. Molta part del públic venia a veure la dona de Sarkozy, no pas cap altra cosa. Si aquest concert s’hagués fet l’any 2007 haguéssim estat quatre gats.
La Carla Bruni va interpretar cançons dels seus diversos discos. Com sempre em sol passar quan un músic presenta disc nou, prefereixo les dels treballs anteriors, no pas perquè les noves no siguin bones, sinó per la tendència a buscar allò que ja conec. La música de Bruni té una textura de cotó fluix, pausada i cantada amb veu xiuxiuejant i ella té la cura de no trencar l’ambient entre cançó i cançó parlant-nos –en anglès i francès- amb un to d’anunci de colònia.
I tot transcorre, flueix, just davant d’aquest palau obra d’Eusebi Bona i Francesc de Paula Nebot. Regal d’Eusebi Güell al rei Alfons XIII, dins d’aquesta mania dels empresaris catalans de regalar coses als borbons. L’edifici, d’estil marcadament noucentista i, per tant, que busca l’essència mediterrània de la catalanitat, és un marc idoni per a aquesta calma i per aquest bon gust. Tot el contrari d’aquesta monarquia espanyola xavacana que, ara mateix, té la residència oficial a Barcelona en el Palauet Albéniz de Montjuïc, una obra d’estètica madrilenya que no té res a veure amb el país i que s’adiu molt bé al que són ells: espanyols. Mentre estàvem allà pensava que aquest Palau de Pedralbes seria una bona residència per al cap del nostre futur estat, lluny de la inoperativitat de la Casa dels Canonges.
El concert va arribar al seu clímax amb les cançons “Raphäel” i “Quelqu’un m’a dit”, després de fer diverses comèdies, cantant de genolls a en Sarkozy, que ens les creuríem si no fos que en temes de parella n’ha fotut de l’alçada d’un campanar. Quan va dir que era l’última cançó, molta gent ho va donar per fet i va començar a marxar perquè l’endemà era dia de tornar-hi. Per això, quan va tornar a l’escenari, només ho va rematar amb “La dernière minute”.
Sortint dels jardins del palau es va produir el xoc estètic de trobar-se tots aquells edificis de la universitat força horribles, després de passar un parell d’hores acompanyats per aquell entorn i aquella música. No m’estranya que la Bruni s’enfadés com una mona perquè li havien reservat una habitació a l’Hotel Juan Carlos I, de nom infame i amb vistes als travestís del Camp Nou. Més enllà de del rodolí que va fer Sagarra dels hotels de la HUSA, és normal que preferís traslladar-se a un hotel del Passeig de Gràcia.
