En el que portem d’aquest any, sembla que al Futbol Club Barcelona hagi de passar un terratrèmol d’un dia per l’altre. Com si ara tothom tingués pressa per fer vés a saber què. En sis mesos, han passat més coses que en tot un any. Un president que dimiteix sense donar cap explicació convincent, un entrenador sobrepassat al qual ningú s’ha preocupat d’explicar-li com funciona aquest club i uns jugadors que ja no són el que eren. Potser perquè veuen que els hàbits que havien tingut fins ara i els havien fet ser campions, han desaparegut per art de màgia.
Víctor Valdés se’n va del club de la seva vida sense donar explicacions ni acomiadar-se d’un equip en el que ha estat els últims dotze anys, deu d’ells com a titular indiscutible. Carles Puyol, capità i líder emblemàtic del millor Barça de la història, també plega per problemes físics i perquè ha sabut veure que el seu cos no li responia. Ha tingut la suficient dignitat com per renunciar a un contracte que el lligava al Barça fins el 2016. I es diu que Xavi ja ha signat un contracte amb un equip catarí. Tres figures se’n van i sembla que tothom ho vegi com la cosa més normal del món. Com si això no signifiqués res, com si fos una simple casualitat.
Vist com ha sigut de decebedora i d’irregular la temporada per el Barça a les tres competicions oficials, el club ha començat a mostrar les cartes i a fitxar jugadors sense solta ni volta. Com si portar jugadors de fora solucionés el problema que té el Barça al camp, al vestidor i a la llotja.
Tot això passa mentre el club canvia d’entrenador i en una presentació magistral –potser perquè el club necessitava una dosi d’energia, optimisme i aire fresc-, sembla com si tot tornés a ser de color rosa. Luis Enrique, un home de la casa, que coneix els jugadors i que no li tremolarà el pols a l’hora d’assentar a qui sigui a la banqueta, argumenta en la seva primera roda de premsa que no té clara la continuïtat de Xavi. Com si parlés d’un juvenil.
Aquest club sempre ha viscut instal·lat en el seu pessimisme. Convençut que tot va com ha d’anar, que els canvis i els riscos comporten la derrota i la fragilitat. Que tot anirà més bé si ningú es queixa. Al Barça les dinàmiques es repeteixen una vegada darrere l’altre. No som capaços de mobilitzar-nos per les injustícies socials –o ho fem poc- i ho farem per coses tan insignificants com el futbol.
A les persones que fan les coses bé, que ens representen arreu del món i la seva feina acaba donant fruits, els pressionem i els amarguem fins que aconseguim que abandonin el vaixell. Quan l’abandonen, els titllem de covards i de poca valentia al plegar al mínim problema. Abans de fer-ho, els exigim impossibles, els demanem que renunciïn a la seva filosofia i manera de fer i els castiguem quan fan les coses bé, com si no tinguessin importància. Com si el seu deure fos ser excel·lent en tot.
En canvi, als que es troben la feina feta i viuen tranquils dins de la seva comoditat, sense arriscar-se ni prendre decisions, d’aquests ens en sentim orgullosos i no gosem alçar la veu ni reivindicar-nos. No fos cas que la nostra veu fos capaç de canviar alguna cosa.
Entre tots faríem bé de mirar-nos al mirall. Potser hi ha més coses a corregir de les que ens pensem. O el temps passarà i arribarà un moment que no sabrem què som, si un club o una simple empresa.
