Amics, amigues
A aquestes alçades de l’estiu, quan gairebé ningú no llegeix aquestes cartes, acostumo a trobar sovint una distracció que m’encisa. Després de les nedades, pedalades i caminades terapèutiques, al capvespre, quan el sol ha davallat i si la pressió atmosfèrica també ha baixat, comença l’espectacle. Les orenetes fan com si volguessin aterrar damunt de l’espill de l’aigua; van fent passades com els acròbates de l’aire, una darrere l’altra, i fan panxades justes per no quedar-s’hi ofegades (una vegada en vaig veure sucumbir una). No n’estic segur, tant se me’n fa, però em sembla que cerquen a la superfície de l’aigua els insectes que sí hi han quedat atrapats. A l’escenari arriba l’hora del relleu. Quan fosqueja de valent, les orenetes ja no hi veuen i es retiren als seus nius. Hi ha, però, un relleu instantani i una mica solapat. Al cel baix apareixen els rats penats, murisecs o rates pinyades, com vulgueu. El seu vol no és tan elegant com el de les orenetes però el seu objectiu el mateix: caçar els insectes, en aquest cas al vol. Els rats penats són cecs però tenen radar. Són éssers antiquíssims i tenien radar abans de que aquestes andròmines basades en l’efecte doppler existissin i molt abans de que el meu alcalde les posés a la carretera, davant de la fleca de Llerona i altres indrets inconfessables del municipi. (Jo, la primera vegada hi vaig caure; vaig pagar amb el descompte de “pronto pago” i vaig callar).
Aquest estiu, amb la meva dona, farem dues curtes escapades. La primera dijous que ve i la segona al setembre. Cap de les dues arriba a la setmana, però m’enduc llibreta i boli per si hi ha quelcom per reflectir en paraules i, segons com, dir-vos-en alguna cosa. Com que no estic per grans viatges, aquestes escapades fan il·lusió, molta!
Ara bé, me’n vaig amb dues dates al cap: l’11 de setembre i l’1 d’octubre, que estaré al peu del … carrer d’Aragó en la primera i a peu d’urna en la segona. Precisament avui llegia en el llibre de Ferran Requejo, catedràtic de Ciència Política, “El tren de les 17:14”, uns articles dels quals us faig cita d’alguns fragments. Aquests articles van ser escrits un abans i l’altre després del tan assenyalat 11 de setembre de 2012. El primer, titulat “Espanya és el passat”, va ser publicat a La Vanguardia el 30 de juliol del 2012. N’extrec només dos paràgrafs: “La imatge final del govern central és la d’un grup d’aficionats d’ideologia conservadora no gaire intel·ligents que no tenen polítiques definides i que improvisen errors dia sí dia també. Tota aquesta incompetència es combina sovint, de manera curiosa però lamentablement gens sorprenent, amb un estil d’ignorància pusil·lànime (Rajoy), de convicció erràtica (Guindos) o de coacció fatxenda (Montoro). (…) … la conclusió més raonable és que, per a Catalunya, Espanya ha esdevingut una realitat insostenible. Per a Catalunya, Espanya és el passat”.
L’altre article publicat, també a La Vanguardia, el 20 de setembre de 2012 es titula “L’hora de la professionalitat” i d’ell en cito també dos paràgrafs. Primer: “Després de l’èxit de la manifestació i dels quatre impecables missatges del president de la Generalitat –roda de premsa a Barcelona, conferència a Madrid, declaracions després del nou cop de porta del govern central al pacte fiscal, discurs al Parlament- comencem a deixar la fase de l’independentisme per entrar en la fase de la independència, la fase de l’estat propi a Europa. (…) I aquí cal tenir present un risc intern que cal evitar prioritàriament: si es precipitessin divisions entre els sectors que estan a favor de l’estat propi sobre el ritme del procés i les estratègies a implementar, això seria oferir un regal als adversaris, que tractaran amb contundència d’impedir-ne l’èxit. El posicionament rotund en l’objectiu final ha de combinar-se amb accions i posicionaments congruents entre les institucions, els partits catalanistes i la societat civil”. UNITAT!!!
D’aquestes reflexions del professor Requejo fa cinc anys i en aquest període han passat moltes coses i s’ha avançat moltíssim. El proper 11-S ha de ser el més espatarrant de la història de Catalunya i l’1-0 està a tocar. Demà, aquella colla de juristes encarcarats del TC faran sessió i, com que estaran de molt mala … per haver hagut d’interrompre les seves vacances, es carregaran tot el que pugui afavorir Catalunya. Ja saben el que han de fer. Nosaltres, també. El professor Requejo ja va advertir de que en algun moment s’hauria de desobeir… al TC i tot el que fos antidemocràtic. Les lleis internacionals ens emparen i ells ho saben i per aquest motiu ja tenen l’1-O coll avall. El dia 2 o 3-O començarà una altra etapa no menys difícil, però la superarem. Amb aquesta il·lusió i convicció faré la primera escapada d’estiu. Us desitjo que l’acabeu de passar el millor que pugueu, però amb la gran esperança d’un futur millor i més just per a tothom.
Vostre,
Josep M. Boixareu Vilaplana
