L’alcalde Àngel Ros de Lleida és ara una de les encarnacions més visibles del que és el dependentisme català. Exemplifica molt bé junt amb l’Enric Millo una de les característiques més notòries i enigmàtiques dels que en cada moment històric exemplifiquen la dependència servil d’individus catalans al poder de l’estat espanyol. El fet ens obliga a una meditació sobre que és el ridícul com eina d’acció política. No s’hi val a menystenir la seva eficàcia que és una eficàcia dependentista perquè ens fa dependre d’allò que fa riure en comptes d’ignorar-ho o combatre-ho amb seriositat. Ridícul és allò que mou al riure per grotesc i extravagant. Si el ridícul demana una reflexió en el joc que travessa ara Catalunya entre dependentisme i independentisme, les pedres demanen també tot una sèrie de reflexions molt circumstanciades. El riure passa, les pedres romanen. Hi ha una manera de posar pedres que dona rendes. Les pedres mereixen atenció. No fos cas que entre massa rialles es badi molt.
Pedres i ridícul s’ajunten en l’acte del dijous 20 de juliol de 2017 celebrat a Lleida en el que el president del govern espanyol Mariano Rajoy va inaugurar un parador nacional de Lleida, ubicat a l’antic convent del Roser al carrer de Cavallers. La seva inauguració estava prevista per la primavera de l’any 2013. El retard de més de quatre anys en l’execució de l’obra pública és un demèrit en tota obra de govern. No hi poden fer més són dependentistes i depenen del govern de Madrid que és impresentable en el compliment dels seus compromisos, per tant Millo i Ros no es poden pas presentar davant dels seus compatriotes d’una manera decent. La inauguració de l’edifici del convent del Roser de Lleida com a Parador Nacional és tota una vergonya. Fa prop de quatre anys en vaig parlar en un capítol 14 del meu llibre La captivitat inadvertida que es diu El Convent del Roser. Allí és judica l’operació de l’ Àngel Ros com el que és: una alteració de les nostres realitats. L’antic convent datava de 1215, fou destruït el 1624. L’església del Roser és de 1830, després de la desamortització de 1835 passà a propietat de l’estat. La Paeria de Lleida disposà d’un dret d’ús : així fou Escola Normal a partir de 1841, Institut de Batxillerat, Biblioteca i Arxiu Central, Facultat de Dret el 1968, Facultat de Lletres el 1974, Museu Morera, Escola de Belles Arts des de 1987 fins al 2008. Aquesta tradició és la que s’ha acabat perquè l’estat ha retirat a la paeria el dret d’ús, no renovant-lo. El fet s’ha consumat Mariano Rajoy deia, tot inaugurant pedres amb retard: Les millors apostes són les que saben apropar-nos. Apostem per les vies del sentit comú i l’empatia. Ja som en la plena confusió i la mentida. El sentit comú deia que calia retornar al poble de Lleida el que era seu. L’empatia de veritat era connectar amb el que deia el poble de Lleida oposant-se al projecte. L’abandonament del dependentista Àngel Ros ha posat unes pedres com pedres d’una vergonya. El Roser Parador Nacional de Lleida és una vergonya dependentista.
