Enmig d’una calorada sortosament minvant m’ha cridat l’atenció l’article de Miquel Berga “Fer-se gran” al PUNTAVUI. Suposo que m’ha interessat per la part que em toca en aquesta qüestió. Tractant de fugir d’estudi podria dir que tothom se’n fa de gran des de que naix. Però em diríeu que no s’hi val fer aquesta marrada a un assumpte tan real com proper. Remarcaré, doncs, el que diuen el cineasta suec Ingmar Bergman i una gran figura de la Chanson com Maurice Chevalier sobre la qüestió i que Berga ens recorda.
Bergman deia que fer-se gran “és una feinada” i, d’aquí el cansament. Segons Berga encara hi afegia “que és una feinada sense cap glamur”. Home! Alguns voldrien conservar de grans i traspassats el glamur d’Ingmar Bergman, àdhuc ho podríem admetre els qui no som experts en cinema. Per la seva banda Maurice Chevalier, el del barret canotier, sembla que el dia que va fer setanta-dos anys li van preguntar que com ho portava: “No, no, fer-se gran no està pas tan malament…sobretot quan consideres l’alternativa”. I això que Chevalier quan va fer aquestes declaracions només tenia setanta-dos anys, o sigui a la tercera edat. Què hauríem de dir els que estem a la quarta? Potser el mateix, tot depenent de l’estat físic i mental…
No hi ha res que sigui purament blanc o negre; dit d’una altra manera: tot depèn de… Depèn de tantes coses. Ara bé, acotant una mica, fer-se gran, o ser gran, és satisfactori o no segons la salut, sí, però això està molt suat. A la tercera i quarta edat es pot ser feliç independentment de les xacres implícites. Ja no parlo dels que estan com una rosa, que són els menys. El més normal és que et faci molt o poc mal l’esquena, que vagis notant com perds la memòria, que de sobte et puja la pressió o el sucre amb les seves conseqüències, que hagis de dur pròtesis com ulleres, audiòfons, dentadura postissa o bastó. Tot això, recordant Chevalier, són minúcies comparat amb els amics que has deixat pel camí.
De vells i velles (parlant clar) n’hi ha de casades, solteres, vídues, aparellades, separades. Entre els solters i solteres hi trobem els capellans, els religiosos i les religioses. En una altra mena de classificació, hi troben els que han tingut o no han tingut fills o els que ja són avis o àvies i els que no. Amb aquestes classificacions intento no deixar-me ningú perquè no s’enfadin. Però, és clar, algún grup de vells i velles em dec deixar i els demano disculpes.
D’aquests grups m’interessen especialment els avis i àvies per trobar-me jo en aquesta condició i poder parlar amb una certa experiència. Aquella experiència que se sol atribuir a la gent gran. Això seria del tot cert sinó fos (entre molts “si no fos”) per la maleïda pèrdua de memòria. Els qui més solen valorar l’experiència dels avis són els nets i no tots. Ja ha passat aquella època en que els avis es reunien a la vora del foc amb el net o nets i aquests els preguntaven: avi explica’m aquella història de quan vas fer la mili, de la guerra o de quan llauraves amb l’arada. Ara, més aviat pregunten: a la teva època en comptes de discoteques, què hi havia? O, què t’ha sembla la Mariona d’Eufòria? I, tu tractes de recordar les festes majors del teu poble i les dels voltants, amb envelat, llotges, fanalet i tota aquella colla de noies ben guarnides que hi havia assegudes al voltant de la pista i que no gosaves treure a ballar la que més t’agradava. A les noies del voltant de la pista els bategava el cor tot esperant qui les trauria al següent ball, serà aquell…? Als pobles passava això. A ciutat, el noi, que ara és avi, li tremolava la mà tot dubtant de si trucava a aquella noia. La noia, que ara és àvia, parava l’orella a veure qui la trucava per sortir el diumenge; els dissabtes es treballava. Ara, les noies també empaiten els nois.
Aquesta, més o menys, era la vida dels que ara són avis i com a mínim de la tercera edat. El que a alguns nets els sorprèn és quan els avis expliquen que a la seva època els nens i les nenes anaven separats a l’escola, en diferent classe o en diferent escola. Això ara passa en comptades escoles privades i per aquest motiu perden la qualitat de concertades, cosa que em sembla molt bé. Ara, els nois i noies lliguen amb certa facilitat i quelcom més que a alguns avis ens escandalitza i que els més tolerant senzillament s’ho empassen. La separació de nens i nenes per escoles, però, tenia els seus al·licients. El més freqüent era quan els nois anaven a la sortida de les escoles de les nenes a veure quines els agradaven més i, en alguns cassos, fins i tot gosaven acostar-s’hi i dir-les alguna coseta, que solien ser bajanades. Les nenes es feien les desmenjades, però algunes o moltes miraven de reüll per veure quins nois hi havia aquell dia o si hi era el que voldrien que hi fos i les digués alguna cosa. Ara, quan els avis anem a la sortida de les escoles del nets, veiem normalitat en els més petits, però en els instituts ja se’n veuen sortint aparellats.
Als avis i àvies, generalment ens cau la babaia quan veiem els nets. Si són molt petits perquè són una preciositat, si són més grans perquè els veiem créixer i ja s’estan fen uns homenets o donetes. Per circumstàncies personals, recentment he tingut oportunitat de conèixer d’a prop bastants militants de la quinta de la gent gran. Pel lloc on estava, una casa de convalescència, la gran majoria no eren gent precisament feliç. I no tan sols per la causa que els havia dut allí, sinó per l’entorn familiar. Uns quants teníem la sort de que algú de la família en venia a fer companyia cada dia, però d’altres o no tenien família, o era llunyana i estaven al poble. A la tercera i quarta edat hi ha molta gent sola. Si bé hi ha residències de gent gran, això només soluciona una part del problema, el de la soledat, però en molts casos els falta l’escalf de la muller, el marit, els fills, els germans, o els nets!
M’estic allargant massa. Ja ho enteneu… els que heu arribat fins aquí. Soc de la quarta edat però un privilegiat. Per això desitjo que la societat vetlli per la gent gran que no és tan privilegiada. No parlaré dels polítics, però ja m’enteneu també.
