Amics, amigues
Estic una mica cansat, però no vull deixar passar aquest dia sense expressar els sentiments contradictoris que visc. Ahir va ser un dia negre per la democràcia i l’estat de dret. La justícia conduïda pel govern del PP va fer declarar el cap del Mossos d’Esquadra, major Trapero, i la primera intendenta del cos, Sra. Laplana. Ni el dit govern, ni la seva fiscalia, ni la judicatura, ni els feixistes de l’Estat no toleren el prestigi adquirit internacionalment pels Mossos d’Esquadra, la policia catalana, a rel dels atemptats terroristes del passat mes d’agost i de la seva exemplar actuació el 20 de setembre, l’1 d’octubre i en qualsevol ocasió. Els que comanden aquells salvatges que ens van atonyinar el diumenge del Referèndum d’Autodeterminació no entenen com hi pot haver una policia que resol un greu atemptat en pocs dies, com requisa més urnes que els seus cuirassats i que, a sobre, sigui aplaudida per la ciutadania. De la mateixa manera que no saben entendre com els catalans, any darrera any, ens manifestem per milions sense el més mínim incident. No serà que estem en un altre país? Al major Trapero el seguiran empaitant.
Tot això i més, va ser la resposta d’un Estat rabiós a la carta que el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, va adreçar ahir mateix al president del govern espanyol del PP, el tal Rajoy, que li havia demanat que li digués si havia declarat o no la independència de Catalunya. La carta del nostre president va ser brodada en el fons i en la forma, la qual cosa va enardir encara més el govern pepero. La reacció la va manifestar a través de la “seva” justícia. Empresonament dels presidents de l’Assemblea Nacional Catalana i d’Òmnium Cultural per resolució d’una jutgessa de “confiança”. Amb aquesta decisió, l’Estat, de la mà d’aquest govern facciós, inaugura l’entrada en presó de presos polítics. Una etapa més en el seu desesperat intent de retenir Catalunya sota el jou d’una monarquia borbònica que retorna a les èpoques més fosques d’aquesta nissaga reial. Nosaltres marxarem i aquest Estat borbònic pagarà cars els seus errors. El món està reaccionant de mica en mica, però de manera creixent.
Ahir mateix ja hi va haver cassolades i concentracions. Avui al migdia les concentracions eren nombroses arreu del país i aquest vespre són incomptables els ciutadans de tota mena, i d’un arc polític cada vegada més ampli, que han sortit al carrer per pobles i ciutats; no tan sols de Catalunya, sinó que n’hem vist a Madrid i a d’altres ciutats espanyoles i europees. Jo puc donar fe de la impressionant manifestació de Barcelona. Molt abans de les vuit del vespre, riuades de gent desfilant cap el Cinc d’Oros, cruïlla de la Diagonal amb Passeig de Gràcia. Després he vist per la tele com hi havia gent Passeig de Gràcia avall i que a la plaça Francesc Macià no s’hi cabia; la Diagonal plena de gom a gom des de Pau Claris fins a Francesc Macià. La gent duia espelmes, gairebé tothom. Jo, amb una mà el bastó i l’espelma a l’altre, he sentit de repent uns braços que m’abraçaven l’espatlla i una veu que em deia: “Això a tu no
et convé gaire”. Era la salutació del meu metge, el cirurgià que em va operar de l’esquena i que m’havia agafat in fraganti vulnerant la feina tan bona que havia fet amb mi feia any i mig. No per ell, sinó perquè ja no aguantava més, al cap uns quaranta minuts d’estar palplantat, me’n he hagut d’anar cap a casa on m’he fet càrrec de la immensitat de la manifestació de Barcelona i de tot Catalunya demanant la llibertat de Jordi Sánchez i de Jordi Cuixart. Els “dos Jordis” que ja són un símbol de la nostra perseverança i una vergonya d’un Estat amb presos polítics. Sí, estic una mica cansat, però més eufòric que mai. Endavant República Catalana!
