Aquesta serà la darrera carta abans de diumenge 1 d’octubre de 2017, perquè penso ser respectuós amb el dia de reflexió. Per aquest dia van les següents ratlles.
Hi ha molts fets i cites d’ara i d’abans que ens ajuden a entendre el per què hem arribat a l’esclat de llibertat i ànsies d’independència que estem vivint en aquesta intensa recta final cap a l’1 d’octubre. Hi ha molts personatges de la nostra Història que em mereixen un gran respecte, però em limitaré a cites de persones del nostre temps. Una d’elles és el M. H. Sr. Joan Rigol, expresident del Parlament de Catalunya, que el 8 de setembre de 2014 va pronunciar una conferència al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona titulada “El 1714 vist des del 2014”. Entre altres coses, deia: “… els catalans no podem oblidar que la ‘unitat forçosa’ del 1714 i del 1716 és vivent en la nostra consciència de catalanitat. (…) La Llei Moyano del 1857 fa que el català sigui expulsat de l’escola pública”. Rigol cita Francesc Cambó en les seves Meditacions de l’any 1936: “A l’Espanya blanca , l’hostilitat contra Catalunya no minva i fa preveure que el triomf establirà una situació poc envejable: pitjor, potser que la que es creà després del 1714”. També cita les conegudes profecies de Queipo de Llano del mateix 1936: “Transformaremos Madrid en un vergel, Bilbao en una gran fàbrica y Barcelona en un inmenso solar”.
Seguint Rigol: “La Renaixença fou possible per la trobada de persones sorgides del nostre poble: mossèn Cinto i la recuperació literària i poètica de la nostra llengua, Joan Maragall i l’orientació europea de la nostra percepció del romanticisme alemany; els nostre pintors parisencs, els arquitectes del modernisme i els nostres músics alineats al corrent nacionalista. (…) Som una nació, i després de tres-cents anys potser no caldria haver-ho de demostrar a tercers. (…) Sobre aquesta base es va aprovar el Manifest pel Pacte (…) des de la democràcia cerquem les millors condicions per a la millora de la vida individual i col·lectiva dels catalans. Donem preferència a l’atenció als més febles (…) Volem exercir el dret que tenim de decidir tot enfortint la cohesió de tota la societat catalana, en el marc de justícia i igualtat, tal com proclama l’Estatut actual” (ho diu el 2014!) (…) Per això el dret a decidir és una fita política i institucional de Catalunya… ben propera al nostre poble i compromesa amb el bé comú de Catalunya i del món”.
El pro passat 11 de setembre, el periodista i escriptor d’origen anglès, Matthew Tree, va fer el pregó de la Diada d’enguany a l’Ajuntament de les Franqueses. Quan Tree torna a Catalunya, cap al 1984, va descobrir que, endemés d’en castellà, hi havia tres televisions en idiomes no castellans: “I vaig pensar: quin país més meravellós deu ser Espanya si és tan respectuós amb aquests idiomes. Vaig trigar per descobrir, a través dels mitjans –El País inclòs- que l’estat de les autonomies era una mena de façana bonica que amagava una realitat més aviat cínica, (…) crec que Catalunya necessita ser independent. I dic ‘necessita’ perquè crec que es tracta d’una qüestió existencial: o bé Catalunya s’independitza o bé es mantindrà en uns llimbs polítics i culturals que inevitablement donaran peu a la seva desaparició com a tal, amb l’ajut inestimable del govern central. (…) L’actitud de l’estat envers aquesta consulta (9-N, 2014) era força reveladora: primer en va fer befa, confiat que l’independentisme de Catalunya era d’interès a quatre polítics recolzats per quatre eixelebrats. Quan dos milions tres-centes mil persones hi van votar, l’estat de cop va deixar de riure sota el nas i va començar a fer una llarga tirallonga d’amenaces a través de inhabilitacions i multes imposades per un sistema judicial que, curiosament, sempre feia el que volia el mateix govern central”. M’agrada quan diu que la independència és “una oportunitat real d’eliminar la pobresa” o, quelcom culturalment esperançador: “coincidint amb el començament de l’anomenat Procés, en els últims anys hi ha hagut un creixement significatiu en el nombre de llibres catalans traduïts a l’anglès, incloent-hi obres de Quim Monzó, Empar Moliner, Joan Sales, Josep Pla, Josep Maria de Sagarra, Mercè Rodoreda, Raimon Casellas o Najat El Hachmi”.
Enmig, abans i després d’aquestes cites hi ha hagut moltes accions que han fet i fan història. Les consultes del 2009 que es van fer a molts pobles i ciutats de Catalunya. Les expedicions dels 10.000 que es van fer a Londres, Brussel·les i Ginebra, aquesta el maig del 2010 i que recordo amb emoció els crits del catalans allí reunits davant de les banderes de l’ONU; tots vam desitjar que un dia, entre elles, hi fos la nostra senyera. Com recordo la “Marxa cap a la llibertat” del 15 de juliol de 2012 que vam fer en cotxes per tota la comarca. La manifestació del 11 de setembre de 2012 va ser el detonant que va demostrar que el poble de Catalunya volia la independència i això va obligar les forces polítiques i ciutadanes a fer un gir decidit capa la sobirania. La Via Catalana del 2013 va donar la volta al món.
Una fita important per a l’independentisme va ser la fundació, el 10 de març de 2012, de l’Assemblea Nacional Catalana que, juntament amb Òmnium Cultural han estat les dues institucions civils sense les quals el camí cap a la independència no hauria estat possible. I, a destacar, que ambdues van estar endegades per dues dones extraordinàries que passaran a la nostra Història, Carme Forcadell i la malaguanyada Muriel Casals que tant trobem a faltar. Carme Forcadell està treballant amb gran coratge, des de la segona autoritat de Catalunya, desafiant la brutalitat del govern central i la “seva justícia”, pel nostre gran objectiu: la República Catalana.
L’any 2014, tricentenari de la gesta de l’11 de setembre de 1714, va estar carregat d’actes independentistes, des del Concert per la Llibertat, el 29 de juny al Camp Nou amb aquell mosaic Freedom Catalonia 2014, el concert “Catalunya vol viure en llibertat”, celebrat a la Devesa de Girona el 3 d’agost d’aquell any, l’històric 9-N, passant per un altre 11 de setembre que no ha deixat mai més de ser massiu, democràtic i cívicament exemplar. La recta final està a punt, 1-O.
Que entre tots(es) fem un vot pel futur de Catalunya!!!
