Nosaltres ja varem dialogar. Ens han esgotat la paciència a tota una generació i les següents han sabut treure les conseqüències ben lògiques d’aquest esgotament. Que no s’equivoqui més ningú: aquest enfonsament de la, diguem-ne, candidesa dels catalans en el diàleg per a possibilitar la viabilitat de la, diguem-ne, democràcia espanyola és ja irreversible. La magnitud de la nostra paciència com a poble ha estat enorme, ara s’ha esgotat. És bona cosa escriure la història d’aquesta amplitud i del seu esgotament irreversible. Aquesta història comença el seu darrer període el 30 de setembre de 2005. Ara farà, doncs, dotze anys el Parlament de Catalunya va aprovar per 120 vots sobre 135 la Reforma de l’Estatut d’Autonomia. Els 120 vots a favor foren els de CiU, PSC, ERC e ICV, i els 15 en contra del Partit Popular de Catalunya. Cal fixar-se amb l’amplitud del que definia possibilitats positives. Una amplitud que fou dinamitada mitjançant moltes maniobres hostils a Catalunya, tan clar com això. El govern tripartit i CiU van arribar a l’acord sobre el nou estatut el 29 de setembre al vespre, quan van superar les discrepàncies sobre el sistema de finançament i sobre el caràcter laic de l’escola pública. Els llatins deien De facto ad posse valet illatio, que vol dir que el que es fa és que es pot fer. Ara ens cal valorar molt bé l’apropament de posicions que fou realitzat. La nostra lucidesa passa ara mateix per veure amb claredat, enunciar amb fermesa i transmetre amb eficàcia i joia els avatars de la nostra generositat i les raons de la nostra força com a poble resistent fins a la victòria i la sobirania.
Aquest segon estatut de l’actual Regne d’Espanya, el dels borbons hereus del General Franco, fou el del ribot de l’ Alfonso Guerra , de la dignitat d’Esquerra Republicana de Catalunya i un cop aprovat el de les “firmitas” de l’odi contra els catalans que recollia en Mariano Rajoy i companyia que el feren enrere mitjançant una sentència indigna. Poca broma. Estem enfonsats dins d’aquest retrocés. Nosaltres ara en volem sortir. Ens en sentim capaços, ho fem junts.
El guerrisme del PSOE n’és el primer responsable. L’inefable Alfonso Guerra González, diputat al Parlamento Espanyol durant 37 anys, va declarar en una intervenció en un congres de les Juventudes Socialistas de España: el plan Ibarretxe “nos lo cepillamos” , i al català li varen passar el ribot com a fusters en la comissió que ell presidia. Ho deia ben cofoi. Afegeix que Zapatero el va trucar donant-li les gràcies i felicitant-lo pel seu treball. Dues cares del mateix. És l’esperit del règim de 1978. Els del PSOE passen el ribot a la feina que expressa les aspiracions dels pobles que ells sotmeten. Els socialistes catalans ho pateixen, han patit el factor guerrista d’una manera que ha neutralitzat enterament la bondat d’ un possible socialisme català. Una llista de noms neutralitzats com els de Pasqual Maragall, Joaquim Nadal, Ernest Maragall, Joan Ignasi Elena, Montserrat Tura, Antoni Castells i Marina Geli es més explícita que un diagnòstic de com s’ha esberlat el tot en cada moment i valorar l’actualitat.
El març de 2006, la proposta d’Estatut havia estat aprovada a les Corts Generals. Amb el vot favorable de PSOE, CiU, PNB, IU-ICV, BNG i Coalició Canària. Amb el vot en contra de PP i ERC. Al maig de 2006, la proposta d’Estatut va ser aprovada al Senat amb els vots de PSOE, CiU i IU, el vot contrari del PP i les abstencions de ERC, EA i el PAR. El President de la Generalitat de Catalunya, Pasqual Maragall, convocà un referèndum i la consulta se celebrà finalment el 18 de juny del 2006. En aquest referèndum, CiU, PSC i ICV varen demanar el Sí a la nova llei, mentre que ERC i PP varen demanar el No, per raons diferents: el PP, mantenint el seu rebuig a la proposta original per considerar-la inconstitucional; i ERC, en entendre que les modificacions al text introduïdes en el seu pas per les Corts espanyoles n’havien afectat aspectes fonamentals.. El resultat del referèndum va ser d’un 73,9% de vots a favor, un 20,7% de vots en contra, i un 5,3% de vots en blanc. un cop aprovat en referèndum, el Rei sancionà la llei i fou publicada. Entrà en vigor el 9 d’agost de 2006. Va ser modificat pel Tribunal Constitucional, però, que va dictar sentència el 28 de juny de 2010. Aquesta és un altra història. Convé repassar fets per tal d’entendre la densa lògica d’una realitat. La realitat present de la República Catalana.
