Amics, amigues,
Avui m’han fet un bon regal, sobretot per la seva proximitat al meu poble i a la meva família. Es tracta d’un CD que conté una sardana pràcticament inèdita que es titula “Records de Llerona”. Fou composta l’any 1960 pel músic Francesc Vilaró Carbonell i resulta que està dedicada a la família Boixareu. Un servidor no en tenia ni idea. Quan escrivia el llibre ‘Llerona. Un paradís natural’ vaig tractar d’esbrinar alguna cosa sobre una sardana de la qual havia sentit parlar i que s’intitulava “Aires de Llerona”, però no vaig anar a parar a les persones adequades, perquè si hagués preguntat a en Jordi Portolà segurament m’hauria fer sortir de dubtes. Ell és qui avui, abans de la celebració dels Tres Tombs a la sortida de missa de Llerona, m’ha obsequiat amb aquest CD repicat, imprès i amb les partitures per a tots els instruments de la cobla. Després de la Festa de la Mongeta del Ganxet del proppassat novembre a Llerona, em van dir que l’havien interpretada a la tarda, a l’hora que jo faig la meva sagrada migdiada. Des de llavors no n’havia sentit a parlar més fins avui, quan he tingut tan agradable sorpresa. En arribar a casa, l’he posat i l’he escoltat dues vegades seguides. Bonica, ràpida i alegre. M’ha agradat i ja tinc alguna idea sobre aquesta sardana que tot just acabo d’enfilar.
Enmig d’una angoixa barrejada de tristesa que en aquests moments m’aclaparen a mi i a la meva família, que conservaré en la intimitat i que és la nostra preocupació prioritària, un regal de música tan propera, de país, de poble i de família ajuda una mica, ni que tan sols sigui una mica, a apaivagar l’angoixa per l’evolució d’un ésser molt estimat. Tinc preocupacions que, en aquests moments, passen a segon ordre. Crec que les podeu endevinar. També m’angoixen i faig el que puc per posar-hi el meu granet de sorra, però l’angoixa i la tristor no em deixen fer gaire més que posar-hi granets de sorra.
Sento que ni en un cas ni en l’altre jo no hi puc fer gran cosa. En el primer, són els metges que, ja a la desesperada però amb excel·lència professional i humanitat, hi poden tenir alguna cosa a fer, aparentment poques, però no es rendeixen. Els admiro i els agraeixo tot el que estan fent per aquest ésser tan estimat que ens ha estat mostrant durant la seva greu i llarga malaltia un exemple de tenacitat, saber sofrir i dolcesa alhora.
Ho reconec, estic molt afectat pel dolor físic i psíquic aliè i les forces, de vegades, també em traeixen. Cerco no el consol, perquè no n’hi ha –no el trobo–, la serenitat, la capacitat per suportar-ho, l’explicació que tampoc trobo. La meva resistència com a creient també s’està posant a prova. L’he superat altres vegades i demano forces a Aquell en qui encara crec per mantenir la resistència necessària per no defallir. Però és molt dur. Molts de vosaltres deveu haver passat per situacions iguals o similars. Sí, ho sé, com sé que cada dia moren infants i adults innocents víctimes de les guerres, de la misèria i de la injustícia. Se m’encongeix el cor quan veig i sento tanta desgràcia, aquí i allà, però ni aquestes evidències em consolen. No sé què hauria de fer, però és així.
Pensant en la humanitat, humanisme i enteresa de la meva estimada patidora i també en el dels seus metges, amigues i, no cal dir, tota la seva família, he tractat d’explorar en l’origen de l’humanisme i les seves connotacions. Ho he fet, però la meva exploració ha estat tan superficial que, per avui, no em serveix per parlar més d’aquest tema que crec que hauria de ser considerat per la nostra societat com a la solució d’alguns mals que patim, personalment i socialment. Potser acceptaríem els trasbalsos personals i de salut i també ens orientaríem millor cap als nostres objectius col·lectius. Quan m’hi vegi amb cor seguiré amb aquest tema tan nostre, de les persones.
Per acabar, em limitaré a explicar-me a mi mateix (vosaltres tindreu explicacions millors) què entenc per “humanisme”. Tal seria una doctrina moral que reconeix en l’home el valor suprem. S’oposa tant al fanatisme religiós com a l’estatisme polític. El seu gran principi és la tolerància. S’hi podrien afegir l’empatia, la compassió, la solidaritat i, sobretot, l’amor, la caritat.
No sé quan ni com, però us seguiré enviant aquestes cartes als (les) que me les tolereu. Necessito escriure de tant en tant i vosaltres sou el meu mocador de llàgrimes i, de vegades, d’incontinències. Moltes gràcies.
Vostre,
Josep M. Boixareu Vilaplana
