Estimats compatriotes que no pareu de botzinar i de grinyolar, sigui per temor, per indignació o per principi dogmàtic,
Ja comprendreu que en un escàs parell de pàgines no pugui parlar de tot el que trobeu que no rutlla com voldríeu. Però un parell de punts sí que els voldria apuntar, ni que sigui molt esquemàticament. Tenir dubtes és molt humà i no hi ha res a dir que se’n tinguin, si és per trobar-hi solucions. Però remugar sense haver-se rumiat tres vegades si és justificat de fer-ho, o exposar un problema prou conegut sense proposar una solució factible no va enlloc i només fa mala sang. Estalvieu-vos-ho.
Agafem per exemple el cas dels polítics que, davant dels executors togats de la Injustícia espanyola, han al·legat que ja no eren ministres i que havien acatat el 155. Mare de Déu de l’Empenta! Què s’han atrevit a dir! Tots els aixafaguitarres us hi heu llançat al damunt acusant-los de traïdors en amunt. Ja hi ha prou gent sensata que ha dit que per als empresonats (o els que han corregut perill de ser-ho) la prioritat és sortir de la presó (o no entrar-hi, com en el cas de Forcadell). Però no és això sol. Molts de vosaltres heu remugat sovint (que d’això ja en sabeu) dient que els catalans anàvem massa “amb el lliri a la mà”. I ara que els nostres empresonats han deixat el lliri al vas i actuen com la guineu astuta, no sembla que ho comprengueu.
Què han dit? Primera, que ja no eren consellers. I segons la legalitat espanyola no ho són. Punt. Que nosaltres els seguim considerant com els únics legítims no és cap factor jurídic adduïble. I segona: que han acatat el 155. I això, i per motius que els honora, és també cert. Vol dir que van renunciar a provocar morts amb una resistència que no hauria pogut durar gaire, davant de la determinació espanyola de fer-ho TOT per impedir la república. I d’això se’n pot dir acatar el 155, oi? O sigui que han dit dues coses que jurídica i legalment són certes seguint els paràmetres espanyols dels executors togats (no en dic jutges perquè jo, de l’ofici de jutge, en tinc una altra idea). No els tractem doncs com no es mereixen, i que cadascú, abans de criticar-los, pensi si ell mateix hauria tingut el valor i l’enteresa que aquests homes i dones han demostrat, si hagués estat al seu lloc.
I què dieu de les eleccions del 21-D? Uns dèieu que si no hi havia llista única us quedaríeu a casa. Altres dèieu que precisament us hi quedaríeu si n’hi hagués. Potser ara, a mesura que els dies passen, ja haureu comprès, que defensar la república, ens agradi o no, passa per omplir aquell dia les urnes amb vots per a les tres llistes independentistes. El gran amic de Catalunya Ramon Cotarelo escrivia el següent al seu blog Palinuro el 26 de novembre: “Aquestes eleccions són el referèndum pactat que ells havien volgut evitar. Es creien que els independentistes es quedarien a casa, i ara es troben que s’hi bolcaran”, i la Sra. Arrimadas, amb els seus somnis presidencials, es trobarà com el personatge de Calderón de la Barca, que “los sueños, sueños son”. Penseu que la possibilitat d’aconseguir més del 50 % dels vots que tants remugaires de fora ens demanen, és més gran que mai. Enlloc, doncs, de fer el bot com nens rebecs, bolquem-nos-hi tots.
I encara un darrer punt. Què passa si el president elegit és en Puigdemont i no pot prendre possessió del càrrec (com ell mateix ha dit) per no poder presentar-se davant del Parlament (que és requisit obligatori ) pel perill de ser empresonat? O què passa si és elegit algú altre (diguem, la Marta Rovira)? Tenim llavors dos presidents? Jo, amb perdó de qui opini diferent, crec que hi ha més d’una manera de superar aquest problema i confio que els nostres polítics ja hi trobaran la solució quan vingui el moment.
Cas de la reelecció de Puigdemont: el Parlament pot adoptar per majoria la decisió que, no havent estat els parlamentaris catalans qui van destituir el president, aixequin acta de nul·litat de la destitució i confirmin la seva continuïtat en el càrrec.
Cas d’elecció d’un altre president/a. El Parlament (com va proposar Antoni Castellà fa poc) nomena l’elegit com a conseller en cap, que quan calgui vagi a Brussel·les a “despatxar” amb el president. O bé en la seva declaració de presa de poder deixa clar que l’exercici del càrrec el considera provisional, fins que el seu antecessor pugui ser retornat al lloc del qual va ser destituït il·legalment.
O encara una altra possibilitat (que portaria moltes dificultats, però que en darrer terme no és impossible): que el Parlament, si té una clara majoria independentista, es traslladi complet a Bruges, a Anvers, o a al mateix Brussel·les, i allà elegeixi president. I (com a la votació de proclamació de la república), qui no hi vagi allà ell. A la taula d’en Bernat, qui no hi és no hi és comptat.
Apa, doncs! Prou remugar i aixafem-li la guitarra al “Tripartit del 155”. S’ha acabat la revolució dels somriures. Ara ve la revolució (sempre pacífica, que és la nostra millor arma) de les guineus laborioses.
