Sra. Alcaldessa:
Em guardaré prou bé de voler fer, com tants altres, una crítica de la seva actuació en el seu càrrec. Des la meva llunyania nòrdica no sóc jo qui per judicar els seus encerts o desencerts en general. Però estic més que capacitat per dir-li: si vol tenir la més mínima oportunitat d’un judici benvolent de la història, pari aquest disbarat de voler exhibir l’estàtua del dictador al davant del Born. I a qui li hagi suggerit o presentat la idea, posi’l a netejar la pols dels arxius. No serveix per altra cosa.
Sigui quina sigui la justificació, tan acadèmica com insensible, que es vulgui donar a aquest projecte, per a tots els que vàrem viure i varem sofrir les conseqüències de la victòria dels generals sollevats és una bufetada addicional després dels anys que han passat des de llavors.
Sra. Colau, no em vull guarnir amb plomes que no em pertanyen. La meva família no va ser segurament de les que més van rebre, però, com tantes altres, no va sortir indemne d’aquells anys. Un germà i dos cosins de la meva mare van morir ben aviat al front d’Aragó. Un cosí del meu pare, militant d’ERC a Vilafranca del Penedès, va ser afusellat a Montjuic a la tardor del 1939 per “rojo-separatista”. El seu únic crim havia estat portar amb integritat la seva comesa de distribució de queviures a la població civil de la vila, i d’haver-se creat enemistats dels que haurien volgut rebre’n més que altres sense tenir-hi dret i que després van córrer a posar-se la camisa blava amb “el yugo i las flechas”. El fet que, enfrontant-se a una patrulla d’incontrolats i arriscant la pròpia vida salvés la de les monges d’un convent de la vila no va servir de res. Sí: va ser indultat, però els indults, d’acord amb les instruccions severes del dictador arribaven sempre un parell de dies després de l’afusellament. Al meu pare, un humil treballador, per sort no li va costar la pell, però el seu “pecat” d’haver escrit uns versos tan rudimentaris com ingenus a un butlletí sindical, en defensa de la república i contra el feixisme, li va costar de quedar sense feina pel Nadal del 39 i estar dos anys posat al pacte de la fam i a ran de la misèria més absoluta.
Sra. Colau: el noiet de deu anys que jo era llavors no va oblidar mai aquells anys negres. I el vell de 86 anys que sóc avui li diu ben clar: posar l’estàtua del dictador (ni que sigui temporalment) a un espai públic de Barcelona no sols és un greu error sinó que seria un insult no menys greu tant per la generació dels meus pares com per la meva.
Si vostè i el seu equip volen “contextualitzar” la dictadura els hi suggereixo una solució similar a la de Berlin. A la capital alemanya, sota la denominació de “Topografia del terror” com a paraigües comú, es poden visitar els llocs on les dues dictadures del segle XX van cometre la majoria dels seus horrors: la central de la Gestapo (la policia secreta estatal” dels nazis) i la de la Stasi (la “policia de seguretat de l’estat”, dels comunistes), els llocs on van ser afusellats, penjats o decapitats els conspiradors de l’atemptat fallit contra Hitler del 20 de juliol del 1944, i el monument a l’holocaust dels milions de jueus assassinats.
Per què no “contextualitzen” alguna cosa semblant a Barcelona? Per exemple, un “itinerari ciutadà de l’horror” amb tres punts principals: la comissaria de la Via Laietana, la presó Model i els fossars de Montjuic. I paral·lelament una exposició temporal, que podria convertir-se en permanent i amb presentacións variables monotemátiques sobre la repressió franquista a la nostra terra, sobre l’exili de la nostra millor intel·lectualitat, sobre el constant desfavoriment i espoli des del 1939 fins als nostres dies. De temes pla bé que no en faltarien.
Estalviï’ns, sisplau, la vergonya d’haver de veure una estàtua del dictador (decapitada o no) al davant d’un lloc que recorda el patiment de tants patriotes que van sofrir i morir defensant la llibertat de la nostra terra. Estalviï’ns l’espectacle denigrant (i més que possible) d’ultradretans espanyols retent homenatge a un dels més sanguinaris dictadors europeus del segle passat. Ah, i deixem-ho clar: aquí no hi ha “malentès” que valgui. No és cap “malentès” com vostè ha dit fa poc, sinó una patinada claríssima. Deixin aquestes estàtues al dipòsit, o encara millor venguin-les a pes de ferro vell.
