Benvolguts compatriotes, militants o electors d’UDC:
Aquest escrit és un intent -almenys ben intencionat- d’aclarir conceptes i d’escampar algunes boires enutjoses en la difícil situació actual, sense senténcies condemnatòries que no duen enlloc.
El darrer congrés d’Unió Democrática va servir per deixar ben clara la situació interna del partit: hi ha una majoria d’un 80 % al voltant de J.A.Duran que no veu gens clara una possible independència i propugna una alternativa “més moderada”: una confederació amb Espanya. Una minoria d’un 20 % al voltant de J.M. Vila d’Abadal, és ferma partidária de la independència.
No crec que ningú pugui negar ja que la discrepància fonamental, pel que fa a la qüestió nacional, entre la CDC d’Artur Mas i la majoria a l’UDC de J.A. Duran, produeix un malestar continu entre els electors de CiU. Repetir una i altra vegada que hi ha un consens de fons entre els dos partits de la federació és cada vegada menys creïble a pesar de les declaracions sovintejades dels seus dirigents.
Evitem malentesos: cadascú i cada partit té tot el dret a defensar en tots els camps les idees o les solucions que cregui més encertades. Però hi ha una condició indispensable si hom vol ser pres seriosament: que les idees o les solucions proposades tinguin una possibilitat de ser realitzades, per mínima que aquesta sigui. Les dificultats del procés independentista són ben conegudes, ningú no les amaga i, contráriament al que va dir Duran Lleida fa poc, ningú no creu (encara que pugui desitjar-ho) que la independéncia s’aconseguirá d’un dia per l’altre (i fins i tot en aixó hi pot haver sorpreses). Però qui vulgui proposar com a alternativa una solució confederal no pot limitar-se a un enunciat general que cadascú pugui comprendre com vulgui, sinó que ha d’acreditar que és una alternativa factible i no tan sols una idea il·lusòria sense cap possibilitat pràctica de realització.
Al meu modest parer, si J-A- Duran Lleida i la seva ala confederalista volen que els electors els hi donin el seu vot en unes (més que probables) eleccions plebiscitàries, haurien de deixar molt clars els punts que em permeto exposar seguidament.
Primer: Si parlem de confederació, aquesta ha de ser real i no solament un nom buit de contingut. Una confederació és un conveni entre dos o més estats sobirans, o com diu el dret internacional: una unió d’estats sobirans per a l’assoliment d’uns determinats fins comuns. Una confederació auténtica entre Espanya i Catalunya (a part ja que pressuposaria el reconeixement de la sobirania catalana, per part d’Espanya), voldria dir que dins del seu territori, Catalunya tindria la competència primària i exclusiva en tots els camps (polític, financer, econòmic, sanitari, comunicacions, etc.) a part d’aquells que cedís voluntàriament a un govern o a un parlament confederals (part de la política exterior -no tota- i de la pólítica econòmica que afectés a projectes o a camps d’acció conjunta). Cap llei o acord del govern o del parlament confederals seria aplicable a Catalunya sense l’aprovament de la majoria del parlament català. Un aigualiment d’aquests principis generals no tindrien res a veure amb una confederació.
Segon: Si UDC pledeja per una confederació real ha d’aclarir quines possibilitats veu de realitzar-la i amb quins possibles aliats creu comptar a Madrid per a poder-hi arribar. No aclarir això, amb tots els respectes, seria fer trampa.
Tercer: No n’hi ha prou amb dir que cal treballar més per a aconseguir-ho. Si ara UDC no té els aliats que calen (i no es veuen per enlloc) és difícil de creure que els trobi gaire de pressa. I Catalunya no es pot permetre el luxe d’esperar trenta anys més, mentre és escanyada en tots sentits des del centre.
Resumint-ho, doncs, UDC ha de deixar ben clar:
a) de quina mena de confederació parla, i qué vol dir això per Catalunya.
b) Quines possibilitats reals i comprovables creu que hi ha d’arribar a aquesta ordenació estatal i en quin horitzó de temps.
i c) Tenint en compte els requisits exigits per a una confederació (reconeixement previ de la sobirania catalana, finances independents a part d’allò que es volgués cedir voluntáriament, impossibilitat d’imposar a Catalunya lleis o ordenaments que aquesta no acceptés) quins motius pot haver-hi per creure que la solució confederal pogués trobar a Madrid més acceptació que la independéncia.
Perquè si hi ha d’haver el risc que Madrid tornés a passar el ribot fins que de la confederació només en quedés altra vegada una autonomia relativa amb un altre nom, cal que els electors ho tinguin ben clar. I si descartem aquest risc i ens mantenim ferms, qui pot creure -tal com ja reaccionen ara- que cap govern espanyol pugui acceptar una confederació autèntica?
Cas que -com sembla que passarà indefugiblement- s’arribi a una consulta/referéndum o a unes eleccions plebiscitáries, si UDC propugna una altra solució que CDC, el més honest -per raons d’higiene i d’honradesa polítiques- seria disoldre la federació i que els electors puguin donar a cada partit el pes que creguin oportú. Que en aquest cas (suposant que pogués entrar al nou parlament) UDC quedaria reduida a un partit residual és una opinió meva personal que no té perquè compartir ningú. Però és una possibilitat que per part dels actuals dirigents d’UDC seria temerari de descartar.
Voler ser la veu de la moderació, de la serenitat, del seny, és molt lloable, però només té sentit si aquesta moderació pot portar més fácilment a un a solució del nostre problema nacional, que pugui trobar l’aprovació d’una majoria clara dels catalans. Però si aquesta moderació, per manca d’interlocutors válids, no és altra cosa que una via morta, no seria una virtut sinó, net i ras, una manca de valentia i de decisió en un moment crucial de la història del nostre poble. I permeteu que arrisqui encara una suposició: Si Manuel Carrasco o Miquel Coll poguessin viure aquest moment actual, no tinc cap dubte que estarien cent per cent al costat de la minoria independentista. Al costat? No! Al davant, a primera línia, al costat d’en Mas i d’en Junqueras!
