Majestat:
Encara que sigui republicà convençut i català independista (i ho sóc irrevocablement gràcies al Tribunal Constitucional espanyol) em dirigeixo a vós amb el mateix respecte i cortesia que són normals per fer-ho a qualsevol cap d’estat d’un país democràtic en més o menys grau.
No tinc cap dubte que teniu el caràcter i la formació que us capacitaria per ser un bon rei a països normals com els escandinaus o els del Benelux. I no tinc tampoc cap dubte que esteu ple de bones intencions i potser fins i tot d’esperances de poder encarrilar els problemes de l’estat de manera que us pogueu guanyar un lloc digne a la història del país. I tot i així, enlloc de, com seria normal, afegir la meva felicitació a la muntera que n’haureu rebut, us vull expressar el meu profund condol per haver-vos d’enfrontar a uns reptes enormes, amb uns desavantatges inicials gairebé impossibles de superar, i perquè us hagin carregat a les espatlles una “missió impossible” en la que, sense cap culpa vostra, haureu de defraudar moltes de les esperances que els espanyols tinguin en vós.
El primer de tots els desavantatges, i potser el més greu, és que heu estat educat, com el vostre pare i com tots els reis anteriors de la vostra dinastia, en un concepte imaginari d’Espanya que no tenia res a veure amb la realitat dels seus pobles i que ara està desfent-se a les mans dels governs espanyols que no han sabut adaptar a temps la seva política a aquella realitat. No era pas impossible. En els anys del regnat del vostre pare hi va haver moltes ocasions de poder donar un cop de timó que posés l’estat espanyol en disposició d’encaixar i reconciliar la nació espanyola amb les altres de l’estat, de manera que aquestes no se sentissin constantment menystingudes, ignorades i perjudicades. La imatge de la nació espanyola única, amb les seves “entranyables provincies i regions” ha estat una roda de molí penjada al coll dels espanyols que els ha impedit de situar-se en un lloc més alt i avançat en el concert mundial.
El segon desavantatge és el d’haver de treballar amb una classe política en la que hom no veu per enlloc autèntics homes (o dones) d’estat. Una classe política que -majoritàriament- enlloc de treballar per reconciliar els espanyols amb la idea d’un estat plurinacional de debò, ha aprofundit encara més -per interessos partidistes i curts de vista- el barranc que separa la nació castellana/espanyola de les altres de l’estat. Permeteu-me una comparació. Si tinguéssiu al costat vostre un Churchill espanyol (un de debò; no un que es cregui ser-ho) tindríeu potser una possibilitat d’èxit, encara que personalment crec que ja és massa tard. I l’altra cara de la medalla: si la Gran Bretanya en els anys de la darrera guerra mundial enlloc de tenir al davant en Churchill hagués tingut algun dels caps actuals de la política espanyola, Hitler hauria guanyat la guerra. Però com que no hi ha més cera que la que crema ni més polítics dels que hom pot disposar, ho teniu molt malament, i consti que ho sento per vós.
Perquè entengueu la posició de la majoria dels habitants de Catalunya, tant diferent d’allò que us han inculcat: una nació la formen aquells que voluntàriament, sense cap mena de coacció, se’n senten part integrant perquè és el que els hi dicta el seu cap i el seu cor; perquè no ho consideren com un jou que -en la mesura i en el camp que sigui- els oprimeixi i els obligui a fer coses que com a ciutadans realment lliures mai no farien. La nació espanyola, una gran nació amb molts motius d’orgull, no la formen, doncs, tots els que viuen en el territori de l’estat, potser pel sol fet d’haver estat conquerits o per combinacions dinàstiques en les que el poble no hi ha tingut ni art ni part. Només la formen els que se’n senten sense reserves, els que mai han hagut de sofrir persecució pel sol fet de tenir una altra llengua, unes altres costums, tradicions o institucions que les del poble majoritari espanyol. A aquests “espanyols imposats” no els han deixat ser “espanyols convençuts”. I ara, en el moment en el que els procediments de força bruta ja no són usuals en el món occidental, la collita de tots els mals que hom ha sembrat en tres segles us caurà al damunt de la taula del vostre despatx i us farà sortir cabells blancs abans d’hora.
Us han facilitat no fa gaire temps converses amb pretesos representants de les “forces vives” catalanes. No us deixeu enganyar. Aquesta gent no representa de cap manera la majoria del poble de Catalunya. Ni tan sols no representa la majoria del món empresarial català. Representen una certa potència financera, però que tampoc és decisòria en el camp polític. La seva addhesió i les seves recomanacions no us serviran de res per a trobar una fórmula de solució al “problema català” que en realitat és un “problema espanyol” més gran i més fons.
La majoria de catalans, i això ja ho estan demostrant les urnes cada vegada, ens considerem ja deslligats d’Espanya i només volem trobar una forma pacífica, democràtica, civilitzada de separació que trenqui tan pocs plats com sigui possible. La vostra gran oportunitat de passar a la història de Espanya com un dels reis més grans que hagi tingut el país, seria aconseguir una separació sense traumes que fes possible un dia (per què no?) una nova unió confederal hispànica, en el si de la UE. Això exigiria, és clar, una renovació a fons de la política espanyola adaptada a la realitat i eliminant totes les deformacions històriques, tan falses com inútils. La importància del poble espanyol, del que forma la nació espanyola perquè ho sent així, no depèn de quins altres pobles o territoris domini sinó d’allò que és capaç de crear, tant per sí sol com en col·laboració amb tots els seus pobles veíns com ho són els catalans.
És una visió potser mínimament possible. Desitjaria que fos un camí possible per vós, un camí que, com deia abans, us convertiria en un gran monarca. Però he de confessar que veig molt negre que el pugueu seguir. La mentida viscuda durant segles ha deixat un pòsit massa dur, una capa gruixuda als cervells que no es pot eliminar de pressa amb pomades, sinó amb una operació quirúrgica que té de fer mal per força a molts orgulls que són rancis i equivocats, però que estan fondament arrelats. Potser amb molt de temps ho podríeu aconseguir. Però heu de tenir present que de temps us en queda molt poc, perquè als catalans (i potser no a ells sols) se’ns ha acabat definitivament la paciència; perquè hem perdut plenament la confiança en qualsevol paraula o prometença que ens vingui de Madrid; perquè ha vingut el moment en que hem decidit dir prou d’una vegada i no hi ha qui ens aturi.
Si m’equivoco i aconseguíssiu que ens separéssim en pau i concòrdia (cosa que facilitaria que algun dia ens tornéssim a unir, de tu a tu, d’igual a igual) seríeu el rei més gran i més enèrgic que hagi tingut mai el sofert poble espanyol. Però no tinc cap esperança que això succeeixi i el vostre discurs inaugural m’ho confirma. I, Majestat, cregueu que ho sento. Per vós i per tots plegats.
