M.H. Sr. President:
Sóc només un de tants milers i milers de catalans que desitgen que el benestar i la dignitat de tots plegats no depenguin de les decisions arbitràries i de la malvolença d’una política forastera. I sóc també un de tants milers i milers que creuen que tenim al davant nostre el president que cal en aquest moment de la història del país, i que surten a defensar-lo, quan cal i on poden, dels atacs arrauxats, sectaris o cavernaris que ha de sofrir contínuament.
Tinc ben clar que jo, com tants altres compatriotes que seguim des del carrer els altibaixos i les giragonses de la política, no podem jutjar amb prou coneixement de causa els motius de cada paraula de vostè i dels membres del nostre govern. Una gestió governamental inclou, encara que molts no ho vulguin veure, no posar totes les cartes al descobert si es creu que això pot ser nociu pel país. O com vostè mateix va dir pel juny passat: “No serem tan babaus d’explicar-los-hi tot [als de Madrid]”. Tanmateix les seves declaracion poc abans de la Diada, fixant el 2016 com a data màxima per a les eleccions plebiscitàries si no hi hagués possibilitat de consulta, i que tanta polseguera han aixecat, m’indueixen a un parell de comentaris que tinc la impressió que reflexen bastant l’opinió de molts catalans.
Repeteixo que crec que vostè s’ha guanyat de sobres que li mantinguem la confiança, encara que de vegades n’engegui alguna que a molts potser de moment ens costi de païr. I ens és difícil de saber quin component maquiavèlic pot haver-hi per obrir camins o tancar-ne d’altres en la sorda batalla entre bastidors entre els dos governs de Barcelona i de Madrid. Voldria, però, posar el dit sobre els punts febles que hom pot veure de seguida en el diguem-ne “horitzó 2016”.
Les tres raons adduïdes en les seves declaracions són que a) caldria que la crisi econòmica s’hagi esmorteït i es comenci a crear ocupació; b) que s’hagi acabat la “batalla de les retallades” i c) que es refaci la confiança entre les institucions i la ciutadania. Amb tots els respectes, crec que cap dels tres punts són convincents.
Tinc la seguretat que els catalans acabaríem acceptant un termini tan llunyà si se’ns pogués convencer de la necessitat imperiosa de fer-ho i dels motius clars per agafar una decisió tan greu. Però estic també segur que ningú no es creurà, si no se li explica i demostra molt clarament, que fins el 2016 la situació catalana pugui millorar de cap manera, seguint sota sobirania espanyola. El que tothom creu és que cada any que passem en les condicions polítiques actuals significarà un escanyament i un assetjament cada vegada més intensos per part de Madrid, dels quals la Generalitat de Catalunya no estarà en condicions de defensar-se dins de la legalitat espanyola. La “batalla de les retallades” l’allargarà Madrid tan com pugui per segar l’herba sota els peus del govern catalá, i les perspectives econòmiques espanyoles no són pas aptes per a fer creure qie aquest estat de coses hagi pas canviat fins el 2016. I finalment, la confiança entre les institucions i els ciutadans enlloc de millorar fins llavors pot haver empitjorat sensiblement.
Sóc d’aquells que, des de fa molt temps, creuen que la consecució de la nostra sobirania plena no és cap passejada senzilla, sinó una marató molt complicada, amb obstacles i paranys a cada revolt, i amb molta gent fent-nos la traveta cada cop que poden. I sóc dels que tenen plena comprensió, respecte i admiració pels que van al davant nostre en aquest període tan difícil. Però crec també que una solució perfecta que elimini tot risc, un punt ideal que ens doni cent per cent de seguretat no existeixen. Vindrà el moment que vostè i el seu equip s’hauran de decidir a fer un cop de cap, precisament per evitar de perdre la confiança i l’entusiasme del poble. I no crec que aquest cop de cap es pugui demorar fins al final de la legislatura actual.
Crec que hi ha tres punts que són crucials i que seran determinants per a aconseguir allò que la majoria del poble català ha demostrat que vol.
El primer és que (vostè i el seu equip ho han dit més d’una vegada) la consulta es faci “sí o sí”. Fins i tot amb desobediència cívica enfront de la legalitat espanyola i amb la denúncia simultània davant de les institucions europees. Crec que tenim gent amb prou imaginació i valentia per a poder trobar un camí viable que permeti als catalans de pronunciar-se sobre el seu futur, ho permetin altres o no.
El segon és que no s’aigualeixi la consulta amb una pregunta múltiple que deixi lloc a mil interpretacions interessades. Ha de ser una pregunta clara amb només un sí o un no com a resposta.
I el tercer és que si, malgrat tot, s’hagués d’arribar a unes eleccions plebiscitàries en una data molt posterior a la que la gent desitja (potser per raons clarament tècniques), la ciutadania només ho comprendrà i acceptarà -ni que sigui molt a contracor- si aquest pla B és proposat conjuntament per CDC i ERC, en una prolongació del seu pacte actual. Aquesta posició conjunta faria creïble la necessitat d’una decisió tan impopular. Si l’agafés només el govern actual representaria, crec jo, una mena d’harakiri polític de CDC, que no és presumible que entri en les previsions dels dirigents del seu partit.
No parlo d’una decisió arrauxada de “o caixa o faixa”, de “o tot o res”. Tinc molt presents les seves paraules del 2008: “No em plantejo el dret a decidir per perdre”; i les del 2010: “No vull portar a Catalunya gesticulant cap a la derrota i el precipici sinó cap a la victòria”. D’acord cent per cent. Però vindrà -i molt aviat- el moment que la decisió es farà imprescindible, inexcusable. I en aquell moment potser recordi uns versos que vaig tenir l’atreviment d’enviar-li després de les darreres eleccions i que acabaven dient: “Teniu darrera vostre tot un poble! /Avant, amb passa ferma, President!”.
Suposo que quan vostè es va presentar a les darreres eleccions ja s’imaginava el calvari que l’esperava. Però no està sol, i tothom seguirà al darrera seu, si té present que s’ha passat el punt sense retorn, que la majoria dels catalans ja no acceptem el govern espanyol com a representant nostre (el rebuig se l’ha guanyat ben a pols) i que la unica sortida que volem es la plena sobirania sobre la nostra terra.
Bon ànim, i endavant!
