Senyors:
Per endavant m’excuso per no adreçar-me a vostès amb la fórmula protocolária que hi deu haver establerta (Il·lustres senyors, Il·lustríssimes senyories, o el que sigui). Seria per mi una fórmula sense contingut ja que un tractament així implica un respecte especial per la persona a qui hom es dirigeix, i a Catalunya aquest respecte vostès l’han perdut del tot. En el meu cas s’hi ajunta la comparació constant que puc fer de l’actuació de vostès amb la del Tribunal Constitucional alemany, una institució que al país on visc disfruta d’una alta estima i respecte de tota la població i que mai no ha permès que sobre els seus membres pogués caure ni la mínima ombra de parcialitat o de deixar-se enganxar al carro polític de cap grup determinat. Però ja sabem que, per desgràcia, políticament i democràticament, Espanya i Alemanya són països molt diferents.
Deixem, però, aquesta comparació i permetin que em concentri en el motiu principal d’aquest escrit. I aquest es pot resumir en una primera afirmació: el que han fet, tant vostès amb la seva sentència com els instigadors que l’han provocada, es pot definir en català amb quatre expressions sinònimes: l’han vessada, han ficat la pota, s’han posat de peus a la galleda, han fet la gran pasterada. Espero que entenguin alguna de les quatre definicions.
És clar que a Catalunya ningú no esperava que vostès prenguessin una altra decisió. Després de la ficada de pota del segle, la sentència contra l’estatut de Miravet, aquesta també encaixa de ple dins de la canço de l’enfadosa de la política espanyola, una cançó amb un text molt primitiu: No! No! No! No! etc.
No em vull pas ficar en la qüestió jurídica de si la Declaració de Sobirania (una senzilla declaració de principis sense força legal, que només reflecta allò que pensa una majoria qualificada de la població de Catalunya) reunia cap element per ser sotmesa a una sentència del seu TC. Allò que vull deixar clar és que en els cors i en les ments dels catalans és la Declaració de Sobirania la que és vàlida i profundament sentida, i la sentència de vostès només un altre paper indignant, però al que no reconeixem validesa de cap mena. En el codi penal s’hi recull el concepte de “llibertat condicional”. De la mateixa manera Espanya està en un règim de “democràcia condicional” és a dir que les decisions són més o menys democràtiques, mentre no vagin contra els interessos o les ideologies de determinats grups de poder. Sota la capa d’una puresa legalista se segueix la lletra (i només la lletra) d’aquelles lleis que els hi convenen, ignorant-ne d’altres (sovint internacionals) que no encaixen amb la seva migrada visió de “grandesa nacional”.
Quina finalitat persegueixen aquells que van presentar la querella, demanant la senténcia que vostès tan “condescendenment” han dictat? Evitar com sigui que s’aprofundeixi l’escletxa, o més ben dit el barranc que està separant Catalunya d’Espanya. I han ficat la pota, ells i vostès, perquè aquesta sentència encara fa el barranc més ample i més pregon. Els nostàlgics de l’Espanya imperial (dels que vostès no són altra cosa que uns fidels servidors que ballen al so que aquells toquen) han perdut una ocasió extraordinària, com poques en tenen les nacions en aquest món: convertir Espanya en un model de convivència dels pobles que hi viuen, respectant la personalitat de cadascun, acabant d’una vegada amb les persecucions, els impediments, les humiliacions i la demonització d’aquells que no volien veure el món com se’ls hi volia inculcar, d’aquells que no volien ser súbdits que diguessin amen a tot, sinó ciutadans en pla d’igualtat amb tothom i vivint d’acord amb la pròpia personalitat i no amb la que se’ls hi volgués imposar.
Tots plegats, tant vostès com encara més els seus instigadors, han perdut la gran oportunitat de fer d’Espanya un país realment gran, d’acord amb el que vol dir grandesa en aquest moment de la història. Una grandesa que no té res a veure amb cap concepte territorial sinó en un d’ètic: que cap poble no és propietat d’un altre i que les relacions entre dos pobles, si han de ser positives i fructíferes han d’estar basades en el respecte mutu i en una voluntat de concòrdia que a vostès sembla que els hi manca totalment.
Els que enyoren aquells temps que el sol no es ponia als territoris de la corona de Castella (els catalans no hi teniem ni art ni part) i que ara criden enrabiats que “no es tolerará la pèrdua de cap milímetre de territori espanyol” segueixen pensant en termes patrimonials: els amos són els membres d’un dels pobles d’Espanya. Els altres només són els masovers o els arrendataris, l’únic paper dels quals és pagar puntualment l’arrendament a final d’any sense que puguin decidir on i com s’esmercen els diners. És el mateix paper que concedia l’imperi rus als bàltics, als polonesos o alls finesos, o el que concedien tots els estats colonialistes a les seves colònies. I amb aquest esperit, en el món actual, s’acaba perdent bous i esquelles. Això és el que els hi està passant a tots els que ara no saben com deturar les conseqüències dels disbarats que han estat fent anys i anys.
L’Espanya possible, l’Espanya ideal no era, no ha estat mai, aquella que s’imaginaven els que només saben viure en el passat i dels que vostès en són uns representants ben evidents. Els catalans, senyors, ni estem bojos, ni tenim res en contra del poble espanyol (i ho sap prou bé aquella part d’ell que viu entre nosaltres), ni ens alegrem gaire d’haver-nos vist obligats a prendre una decisió, greu, difícil, irrevertible, que hauria estat perfectament evitable si després de la mort del general gallec no hagués persistit en la política espanyola una bona part del pensament d’aquell.
Tinguin-t’ho clar: per al poble català aquesta sentència seva i les del mateix caire que encara puguin venir, són paper mullat, que no ens vé ni ens va. Només són mostres del pànic creixent d’una classe política que s’ha ficat ella mateixa en un carreró sense sortida i només sap fer destrosses a cops de cossa.
I si creuen que sóc jo i els milers i milers que pensen igual que jo els que anem equivocats i que no representem la “majoria silenciosa del poble”, deixin-nos votar el 9 de novembre i sabrem qui és que té un pa a l’ull. És així de senzill.
