Al Sr. Mariano Rajoy, president del govern espanyol´i al Sr. Alfredo Pérez Rubalcaba, president del PSOE.
Senyors:
La decisió del Govern i del Parlament de Catalunya de fixar data i enunciat de la pregunta per a una consulta popular, completament legítima segons els principis que informen la democràcia europea, i perfectament possible d’acord amb la constitució espanyola si hi hagués per part de vostès la voluntat política d’autoritzar-la, ha obert una sèrie de reaccions negatives en cercles polítics espanyols de tota mena. Les més extremes propugnen una intervenció massiva del govern central i dels seus organs de seguretat i la suspensió de l’autonomia catalana.
Només sóc un de tants milers i milers d’habitants de Catalunya que ha perdut tota la confiança en les promeses i la paraula donada dels polítics espanyols que, si és que volien que els catalans ens quedéssim de grat dins d’Espanya, han fet tots els errors possibles i fins i tot els més inimaginables per fer fracassar aquest propòsit seu. Només sóc un de tants i tants milers que després del final de la sanguinària dictadura franquista van confiar en una nova primavera de llibertat, costat per costat amb els altres pobles de l’estat, amb respecte mutu i ajudant-se els uns als altres per a aconseguir un futur millor per tots plegats. Totes aquelles il·lusions, amb el pas dels anys, me les han matades a cops de lleis orgàniques, de decrets irracionals i de sentències aberrants d’un Tribunal Constitucional, en les que tot partia d’un concepte d’Espanya radicalment diferent del que en teníem els catalans. Més d’una vegada hi va haver polítics espanyols que van demanar als catalans que diguéssim clar d’una vegada “què és el que dimonis volíem”. La resposta dels catalans va ser el projecte d’Estatut del 2006, anomenat de Miravet. Tots sabem com va acabar: amb una negativa rotunda de l’estat d’acceptar les principals reivindicacions catalanes que havien estat aprovades per un 90 % dels diputats del parlament català. Només sóc, doncs, un de tants milers i milers d’habitants de Catalunya (tant de parla catalana com castellana) que en altres temps no era independentista, però al que la política dels governs espanyols no han deixat cap altra alternativa que tornar-se’n definitivament
Permetin-me que recalqui aquí allò que tanta gent diu, però que vostès volen ignorar: els que demanen l’anul·lació de l’autonomia i fins i tot l’empresonament de les principals autoritats catalanes parteixen d’un convenciment erroni i que tindria unes conseqüències completament contràries a les que es pretengués aconseguir. Molts creuen encara que el moviment independentista català és un simple joc de poder, un enginy d’uns quants polítics catalans per motius inconfessables, i que treient aquests de la circulació tot tornaria a ser com en els darrers tres-cents anys. Ben al contrari, una intervenció de l’estat, encara que legalment es basés en algun dels articles de la constitució espanyola, seria un greu error de judici que provocaria costos gravíssims per al propi estat espanyol, tant polítics com econòmics.
Des de la tristament célebre sentència del Tribunal Constitucional (i no oblidem que vostè, Sr. Rajoy, va ser l’iniciador de la recollida de firmes que hi portaria) l’independentisme va agafar una força que mai no havia tingut abans i que no ha parat de créixer. No són ni el govern ni el parlament catalans, ni les cúpules dels partits que hi són representats els que pressionen en direcció a la independència. Els hi agradi a vostès o no, és la majoria del poble català la que empeny als seus representants a separar-se d’un estat que no els respecta i que ignora tossudament i constantment tant els límits de les possibilitats econòmiques de Catalunya com les característiques essencials de la seva personalitat pròpia.
Senyors, no es facin il·lusions falses: impedir la celebració de la consulta prevista per al 9 de novembre d’enguany, i oposar-se a respectar els seus resultats, siguin aquests els que siguin, només serà possible implantant a Catalunya un règim de repressió i de terror, igual o pitjor que el que va implantar el general Franco des de la seva victòria militar. Inhabilitar els representants escollits democràticament pel poble català i, eventualment, disoldre les seves institucions o posar-les sota les ordres de delegats del govern central, tenint en compte l’estat d’ànim del poble de Catalunya originaria un moviment general i majoritari de desobediència cívica, una solidarització de tots els ens provincials i municipals amb la Generailtat, i una negativa de la majoria de les entitats de la societat civil a acatar les ordres i decrets del govern de l’estat.
L’empresonament de personalitats catalanes no sol·lucionaria cap problema sinó que ho agreujaria. Les més conegudes són només la punta d’un enorme iceberg. Podrien ser substituides de seguida per altres, i aquestes per altres, etc.etc. Quanta gent voldrien empresonar? Potser cent-mil persones? O dues-centes o tres-centes mil? Què passaria en tal cas deixant les administracions públiques, les fábriques o el comerç sense gran part del seu personal dirigent? La possible conseqüència seria la paralització de la vida política, econòmica i cultural de Catalunya i la incorporació al moviment independentista d’aquells dels seus habitants (parlin la llengua que parlin) que encara puguin ser indiferents o indecisos. Els costos de tota mena per a l’estat espanyol serien incalculables, tant a l’interior com internacionalment. I per evitar malentesos: aquestes paraules no pretenen ser de cap manera “una incitació a activitats subversives”, sinó que són únicament una descripció freda de la realitat que sembla que els seus representants a Catalunya potser els hi amaguen.
No creguin tampoc que dosificant la intervenció els riscs fossin menors. Posar la policia catalana a les ordres de l’espanyola o assumir totes les competéncies sobre educació tindria els mateixos efectes. Els catalans no som tan babaus com per no comprendre el que significarien aquestes mesures: el principi d’una bola de neu que acabaria enterrant-nos.
Crec just i honest que se’ls hi exposi (i jo només sóc un de tants a fer-ho) les conseqüències que tindria una decisió que no respectés la voluntat majoritària del poble català. I si dubten de quina és aquesta voluntat la solució és ben senzilla: autoritzin la consulta i sabrem tots qui té raó. Ningú no els impideix a fer tota la propaganda que vulguin pel “no”. Hi tenen tot el dret. Però impedir que el poble de Catalunya es pronunciï en un sentit o altre (digui el que digui una constitució redactada i aprovada sota l’ombra dels sabres) els inhabilitarà definitivament per qualsevol pretensió de vostés de representar-lo.
Autoritzin la consulta i respectin els seus resultats. Només així es podrà obrir una porta nova per a una millor comprensió i col·laboració entre Catalunya i Espanya. Dins de l’estat, si la majoria vota negativament, o entre dos estats sobirans si ho fa afirmativament. Qualsevol altra opció serà catastròfica pels dos pobles.
Fa cosa de vint-i-cinc anys i en un altre context, el llavors president federal alemany Richard von Weizäcker va dir : “Qui no vulgui fer cap canvi per no perdre alguna cosa, es trobarà un dia que el canvi s’ha fet sense el seu permís i que ho haurà perdut tot”. Espanya s’ha negat constantment a fer els canvis que als catalans ens haguessin fet possible i desitjable un encaix dins d’ella. A Catalunya no hi ha cap odi contra el poble espanyol amb una part del qual convivim diariament sense cap problema. En canvi a la resta d’Espanya i per interessos partidistes s’ha atiat un odi irracional contra els catalans, basat en reconegudes falsedats. I l’odi, no sols és contraproduent sinó que debilita aquells que el senten.
Ara potser ja és massa tard perqué es puguin recuperar les oportunitats que la política espanyola ha desperdiciat. Però almenys deixem tots una porta oberta a unes relacions futures d’amistat i de cooperació que segueixen sent possibles cas que Catalunya es converteixi en un nou estat sobirà reconegut internacionalment.
