Benvolgut Juan,
No sé on vius ara mateix. Potser a prop de la Cibeles, o en un poblet en les profunditats de “l’Espanya buida”. Però sigui on sigui que vius, és gairebé segur que la idea que tu tens del meu país, de Catalunya, es forma a través del que llegeixes als diaris de Madrid o de la teva regió, del que t’expliquen per la radio o per la televisió que habitualment t’escoltes o et mires, o en els discursos dels polítics castellans (pel que fa a això, és igual si són del govern com de l’oposició, parlant de Catalunya tots van a la mateixa). I com que em temo molt que sigui així, em crec obligat a dir-te que la imatge que en tens (que t’han inculcat potser ja des de petit) no té res a veure amb la realitat de la meva terra i de la seva gent. Procuraré aclarir-t’ho amb un parell de cartes. No sé si les llegiràs ni si et creuràs el que hi dic. Però malgrat això, almenys vull intentar donar-te una idea de com pensem els catalans i fer-ho de forma educada i sense exabruptes que no porten enlloc. I no t’exaltis per l’ús que faré de la paraula “espanyols” excloent d’ella els catalans. Amb ella em referiré a tots els habitants de l’estat de parla castellana, per fer una diferenciació clara i evitar innecessaris equilibris narratius. I no et parlaré de l’actualitat, sinó d’on s’originen tants disbarats.
No sé si ho saps, però hi ha molts espanyols qie viuen a Catalunya des de fa molt temps, des d’una o dos o tres generacions, que han perdut les ganes d’anar a visitar els seus parents a la seva vila d’orígen, perquè estan farts d’escoltar com els compadeixen per totes les aparents vexacions i atropellaments que han sentit dir que sofreixen els espanyols a Catalunya. Als que viuen i coneixen perfectament la vida a Catalunya els hi sembla que els seus parents els hi parlen d’un altre país tan diferent de catalunya com ho és, posem per exemple, el Sahara de les selves de l’Amazonas.
I aquest és l’orígen de tots els mals: als espanyols se’ls hi ensenya des de fa segles una història i una imatge d’Espanya, en les que s’han barrejat moltes tergiversacions i moltes falsedats. Massa sovint s’ha volgut muntar la grandesa de la nació espanyola no sobre els seus fonaments reals (i en té sobradament) sinó sobre uns de falsos, sobre un excés de grandiloqüència que estimulés en el poble un orgull postís -i no el que es mereix de tenir- i distreure’l així d’una realitat nacional marcada la major part del temps per governs catastròfics.
Una vegada vaig llegir en un llibre d’un autor alemany sobre la Andalusia àrab del segle XI, un acudit (recollit, semble, per les fonts àrabs d’aquell temps), que es pot aplicar perfectament al conjunt d’Espanya dels darrers cinc-cents anys. Deia l’acudit, que quan Déu va crear Andalusia la va posar sota d’un cel esplendorós d’un blau sense parió. Després li va donar unes costes i uns paisatges com pocs n’hi han en aquest món. Però quan la gent que hi va posar li va demanar que també els hi concedís bons governs, Déu s’hi va negar. “Sigueu més modestos, i conformeu-vos amb el que ja us he donat”.Hi ha un altre acudit més modern (jo el vaig sentir en temps de Franco, cap allà els anys cinquantes), que diu que Espanya deu ser un dels països més rics del món, perquè sinó, amb els mals governs que ha hagut de suportar des de fa tant temps, ja estaria arruinada.
I aqui, amic Juan, ja deus haver pensat: “Ah, això és el que us pica als catalans, oi? Per vosaltres tot és qüestió de diners i de guanys”. Doncs, mira, no. No ho és tot. És una part, és clar, i ben important. Però en darrer terme, no la més important. Miraré de fer-t’ho comprender començant pel principi, com cal fer sempre.
I per anar al principi, no cal retrocedir fins a la prehistòria o fins Adam i Eva, com fan alguns dels vostres polítics en l’intent ridícul de voler demostrar que Espanya és la nació més antiga del món. N’hi ha prou amb remuntar-nos a la pretesa “unitat nacional aconseguida amb els Reis Catòlics”. Aquesta és la primera baula de la cadena, el primer dels contes fantàstics que ens han portat on som ara. Què va passar llavors de debò? Doncs només la convivència sota uns mateixos monarques, de dos estats que van seguir sent tan diferents i tan legalment separats com abans. Isabel també era reina d’Aragó (però menys) i Ferran també ho era de Castella (però menys, malgrat el “tanto monta”). A la mort d’Isabel els dos reialmes es van tornar a separar i si el nou matrimoni de Ferran hagués tingut descendència, d’aquella pretesa “unitat nacional” ni se’n parlaria. Que Castella i Catalunya-Aragó eren dos estats diferents i ho seguirien sent fins al segle XVIII ho demostren, entre molts els dos exemples següents. El primer és que el comerç amb Amèrica va ser reservat als súbdits de la corona de Castella. Als estrangers catalano-aragonesos es els hi van tancar la porta pels nassos. El segon, és que quan Antonio Pérez, el secretari de Felip II de Castella i I de Catalunya, va haver de fugir tan de pressa com va poder, en va tenir prou amb arribar a Saragossa per salvar-se de la justícia de Castella. Aargó era legalment un altre país en el que els jutges castellans no hi pintaven res.
I aquí, amic Juan, he de rectificar també una idea que us han ficat al magí a tu i al menys a una dotzena de generacions dels teus avantpassats i que repeteixen encara avui com lloros els polítics castellans que també són víctimes del munt de despropòsits que han anat muntant els seus antecessors. Tots ells s’entesten a dir que Catalunya no ha estat mai una nació, un estat independent; que només era un petit comtat que va ser absorbit pel reialme d’Aragó. Si es prenguessin la molèstia de saber de debò una mica més d’història de la que saben, veurien que Catalunya, formada llavors pels comtats catalans, amb el de Barcelona al davant per ser el més ric i el més potent, va arribar a ser de mica en mica un dels estats mediterranis més forts i actius, i que no va ser Aragó que va absorbir Catalunya, sinó que a través d’una unió dinàstica, va ser Aragó el que va passar a ser governat per la dinastia catalana, encara que nominalment (per conveniències diplomàtiques d’aquell temps) el reialme confederat adoptés el nom d’Aragó. Catalunya va ser un estat plenament sobirà des de finals del segle X fins el 1714.
Primer confederat amb Aragó i després confederat amb Castella, amb el nom de reialme d’Espanya. Però la gent, a banda i banda de la frontera comú, es regien per les lleis dels seus parlaments respctius i no tenien cap sentiment especial de pertànyer a un mateix poble. L’intent castellà d’ignorar aquest fet va portar a la guerra dels segadors del 1640. Quan Felip V (IV de Catalunya) va conquerir Catalunya per la força de les armes amb l’ajuda del seu avi francès, va convertir Catalunya jurídicament en una regió més del reialme d’Espanya, però el tracte que es va donar als catalans els va fer sentir-se més estrangers que mai, i això ja no ha canviat, encara que de vegades ho hagi semblat. Però d’això ja en parlaré a una altra carta. Aquesta ja s’ha fet massa llarga.
Amb els millors desigs de concòrdia entre els nostres pobles
