Aquella fesomia la tenia vista. Abans de la pandèmia solia passar per davant de casa acompanyada. Jo em deia: mira ja passa el matrimoni del setter marronós. Són grans però tenen una postura distingida. Fan goig! La muller, rossa amb els ulls blaus, xiuxiuejava… i a ell tan alt i galant se’l veia atent i amb el somriure esmorteït. Ja al nostre portal, solien estar al cas per saludar-me… bon dia, bona tarda, bona nit… i continuaven caminant, mentre els nostres dos gossos els bordaven amistosament. Mai s’havien parat a parlar amb mi, ni per dir fa sol o nevarà; ni jo hagués volgut interrompre aquella harmonia que avançava sota els arbres del carrer, durant les diferents estacions de l’any, ben elegants amb els abrics o vestits que acostumaven a ser de tons beix i molsa com si volguessin entonar amb la natura.
Avui, dia de Tots Sants, mentre feia una sortida amb els nostres gossos cap a la Creu de la Serreta, l’he vista des del camí que hi puja, anava sola per un corriol paral·lel que han deixat abandonat; anava apartant aranyons… Des del cim s’albira tota la serralada litoral, el Montseny i fins i tot la Serra de l’Obaga i Montserrat. Potser m’ho ha semblat i l’he perduda entre els esbarzers que lluïen la nuesa cap el marge que baixa en pendent per un bosquet de roures i pins, on alguna vegada hi havia sorprès una parelleta. He baixat del turó cap a la vall i m’he atrevit a entrar al Golf de Vilalba, sense ser-ne pas soci, ni saber-ne; però les portes estaven obertes davant del mar d’herba, ben regada… i m’hi he fet una selfie amb gorra de golfista, la mansió al darrere i els gossos al costat traient la llengua, glatint-se per anar a beure als llacs o perseguir els aneguets entre la boga i les pilotes. Aprofita el moment! anaven repetint els xiulets dels missatges de les rets. Feia tot just dos dies que hi havia hagut un àpat familiar, en substitució de la castanyada, i ara sort en tenia de la companyia dels gossos. El jovent t’has de fer el càrrec que té els seus compromisos… i nosaltres dos, la Vigília, ens hi havíem conformat celebrant-la sols, sense la xerinola de costum, però amb tots els requisits de la festa: moniatos, panellets i castanyes torrades. Ens estem fent grans m’he dit, i els mapes no són els mateixos, però fa sol i és fantàstic! Amb el dinar a punt i l’home a casa llegint una novel·la d’intriga, d’aquelles que fa anys que no suporto, calia aprofitar el migdia, la bonança, la manca de mosquits i fer el tom. He pensat que Vilalba era un edifici de pel·lícula i que també l’haguessin pogut triar per a representar-hi “Los renglones torcidos de Dios” que encara estava en pantalla als cinemes, novel·la d’en Torcuato Luca de Tena que s’havia internat per a poder escriure-la amb la dignitat que mereix. Gent esperpèntica, etiquetada com a malalts mentals, de totes les varietats possibles, habitava aquell espai i boscos on l’amor era una constant present que neguiteja l’espectador, tot preguntant-se si la protagonista hi havia o no hi havia d’estar reclosa.
Ja de tornada a casa, entre els plataners de la carretera, de lluny, l’he tornada a veure, ara sí de ben segur, havia de ser ella, estava palplantada davant l’edifici de la Caixa, pel carrer ni una ànima més, tothom ja deuria estar dinant, m’havia entretingut massa fent la volta. Just passar pel seu costat, els gossos l’han ensumada, la volien llepar, i ella els ha passat la mà des del musell al llom. No me n’he pogut estar:
–I el seu setter?
–El té la meva filla. No el podia tenir. M’havia fet caure un parell de vegades.
–Feia temps que no la veia, abans sempre passaven pel meu carrer.
–Fa tres anys que va morir el meu marit i ara surto a passejar sola.
–Doncs s’hauria d’apuntar a alguna excursió, aquí al Casal, –i li he mostrat l’edifici proper– aquí n’organitzen i faria amistats.
–No en tinc ganes.
–I a un taller d’escriptura? –li he dit amb l’ànim de fer créixer el grup que animo.
–No tinc imaginació. El meu marit sí que en sabia. Cada dia m’escrivia una carta… I jo li contestava unes ratlles.
–Doncs que bonic, en podria triar algunes… i ens les llegiria.
–Eren d’amor, però no pot ser, abans d’ahir les vaig anar cremant… havien quedat a les golfes mig florides.
–Totes?
I m’ha fet un gest com si se n’hagués guardat alguna.
–Sempre les començava dient-me estimadeta telegrafista. –I m’ha somrigut amb els ulls enamorats que coneixia de temps enrere–. Sap? molt sovint li parlo… –i s’ha apropat a l’escorça del plataner per recolzar-s’hi. Ha aixecat el braç i ha passat els dits lentament resseguint els dibuixos de les taques de serp… tan grogoses com les fulles que omplien la vorera–. Ahir vaig anar al cementiri a portar-li uns testos de ciclàmens. –M’ha dirigit una mirada múrria que jo he interpretat com si potser volia que endevinés quina una n’havia fet.
Els gossos m’estiraven… Ja havia pamplinejat prou. Tot i així, li he preguntat si eren de Cardedeu.
–No, vaig haver d’anar al cementiri de les Corts, amb el tren.
–Déu n’hi do! amb les obres de la Sagrera és tot un viacrucis.
–Portava les flors dins un carret de rodes.
–Ah!
–Abans vivíem a Barcelona. Vam venir a Cardedeu quan ens vam jubilar. A l’any dos mil.
He pensat i comptat que segurament havien viscut la infància durant la Guerra Civil. I que ara tindria uns vuitanta-set anys.
–I com es diu?
–Em dic Carme. Érem els propietaris de la Farmàcia que hi ha davant del Corte Inglés de la Diagonal.
–Vingui’ns a visitar al taller. El fem els dimecres al matí. Cap a les onze…
–Potser… No li asseguro. Ara passarà la meva filla. Hem quedat aquí. Anem a dinar junts. Deuen haver trobat trànsit venint de Barcelona. Ella no les haguera entès mai aquelles cartes, s’hagués pensat que els seus pares eren ridículs. Què hi vol fer!
M’he imaginat que ara vivia sola, en aquella caseta que s’havien comprat per poder gaudir d’un ambient menys contaminat, amb menys soroll i que, durant uns anys, ho havien aconseguit. Que s’havien estimat més que mai i que les últimes cartes deurien ser precioses i tristes. En guardava encara la lluïssor als ulls i alguna de doblegada sota al coixí que rellegiria abans d’adormir-se cada dia:
Mon cher télégraphiste,
Cada mon amour teu val un milió per lletra i cada segon que passo amb tu beneeixo infinites vegades el dia que et vaig conèixer. Has estat tu l’únic amour de la meva vida i et tornaria a elegir entre totes les apotecaries de la Universitat, quina sort que vaig tenir quan et vaig entrar amb braços vestida de núvia a la nostra farmàcia, i vam abaixar la persiana i et vaig estirar sobre la barra del mostrador. Portaves unes lligues roses amb puntes i uns botonets impossibles…
Aleshores m’he fixat amb més detall amb les ungles: la pell dels dits encara estava un xic tenyida, entre fumada i terrosa. Havia barrejat les cendres de les cartes entre l’humus dels ciclàmens que ara lluïen sobre la làpida? L’un deuria ser d’un blanc immaculat i l’altre d’un vermell lluminós… com dues llengües de foc que en apropar-se formen una sola flama, potser més brillant encara que la de la joventut… la de la soledat volguda.
