Casar-se
Per molts anys, home! Et felicito. Però també has de saber que és la teva obligació. Casar-se és un deure. Fas una mica tard pel meu gust, però això és cosa teva. És més, casar-se és bàsic en aquesta feina. Essent un conco, a partir dels 50, amb els teus pares vells o morts i sense ningú al darrere que empenyés, començaries a pensar en tancar la barraca. Et quedaries sense ilusions ni maldecaps.
Això és el que em va dir el meu pare just després de dir-li que la Lourdes i jo ens casarem l’any vinent. Ben mirat, un arquitecte o un escriptor llega l’obra feta al seu país i potser no caldria que es casés per tornar una part del que ha rebut. Una casa pastissera aporta contingut a les celebracions, fa bens fungibles que formen part d’una tradició, renova les diades i amplia un patrimoni. Però tot plegat seria efímer si no hi ha un fil roig i una família. És dolorós, el relativisme contemporani fa que grans pastissers hagin de tancar. Encara que un pastisser sigui molt bo, si no té família, si no té continuitat i esperit de sacrifici, no se’n sortirà i acabarà tancant.
La il·lusió es qui puja la persiana de la botiga cada dia. Sents de ben a prop el batec ciutadà arran de carrer. Cada dia et ve a veure gent: un pastís d’aniversari, un berenar per al grup de la coral, algú que ve a buscar un detall per a una visita que ha de fer, etc. Una pastisseria ven bones notícies, no és una funerària: venem caixes de bombons, no de morts. Il·lusió, hom ha de saber perquè lluita. En Joan Capdevila ha tingut la generositat de convidar-me al magnífic grup dels matiners. M’agrada molt el nom. A aquesta hora hem acabat de coure el pa, preparem els esmorzars a la cafeteria, enllestim els encàrrecs de primera hora i posem a l’aparador els productes que ens sembla que marxaran més. El pare té raó, la il·lusió puja la persiana dels matiners. La il·lusió i les ganes de viure brollen aquí i és el que li manca al nostre país que ens el volen poruc i amb el llit desfet a totes hores.
