El 2023 ha començat mogut, i l’actualitat política ens porta a les preguntes que molts es fan. On som, com a país? És viu el procés? Bé, la meva tesi és que l’any 2018 Catalunya es va trobar amb una cruïlla històrica, la moció de censura de Pedro Sánchez del 30 de maig i 1 de juny. En aquell moment es tractava de decidir si es continuava amb el procés de confrontació contra l’Estat, portant el govern central del PP al límit de les seves costures en termes repressius i d’encaix a Europa; o bé s’optava per tancar l’etapa dels populars a Espanya i començar en un escenari nou i incert de desescalada, de la mà del PSOE i els partits progressistes i nacionalistes de l’Estat.
En aquell moment, l’independentisme va optar per la desescalada. Sí, tot l’independentisme: tant Junts com ERC i la CUP, tots van votar a favor de la moció per aplicar el seu 155 particular a Rajoy i al PP. A més a més, també ho van fer els Comuns i el PSC, com és lògic. En definitiva, es va fer una tria de país. I la tria va consistir en polsar un botó de reset, en reiniciar el sistema per generar un nou escenari a Espanya, atès que l’estratègia unilateral es trobava en un cul de sac. El punt i final del procés molt probablement va ser llavors, i el que hem viscut posteriorment ha estat un reposicionament de tots els actors que hi van participar.
Quatre anys i mig després, la tensió del conflicte Catalunya-Espanya s’ha rebaixat ostensiblement per múltiples causes, i tots plegats hem rebut un curs accelerat sobre Realpolitik. Les dificultats per exercir la unilateralitat tenint en compte l’oposició frontal de l’Estat, la composició demogràfica de Catalunya, els límits de la democràcia i la complexitat del camp internacional, les han enteses la immensa majoria d’independentistes. A la vegada, s’ha constatat un problema de caire ideològic i polític i és que, fins i tot assumint que n’hi hagués prou amb una minoria motivada per aconseguir unilateralment la independència, les elits polítiques que haurien de tirar-la endavant ni volen fer-ho, ni saben com fer-ho. Ni les del govern, ni les de l’oposició, ni les de les organitzacions civils. La majoria no volen assumir els costos de la unilateralitat, i els que diuen voler fer-ho no tenen cap pla seriós ni realista per exercir-la.
Soc indepe des del 2007 -sense fidelitat a cap partit-. Tinc clar, però, que l’assumpció de la realitat material és el primer pas per a poder transformar-la; i que des de la negació, l’infantilisme i el populisme només s’arriba a la marginalitat. Tots aquests bruscos xocs contra la dura realitat dels Estats, de com funcionen les secessions i de les limitacions dels polítics independentistes, sumat al fet que altres qüestions han anat ocupant la centralitat del debat públic, han provocat que hores d’ara l’independentisme unilateral sigui una opció sense credibilitat i que s’encamina cap a la marginalitat política (veure pàgines 37 i 38). Som al cap del carrer, amigues i amics.
Ara bé, el final del procés iniciat al 2012 no és el final de Catalunya, la història és fluctuant i les coses poden canviar. Com comentava un encertat tuit, potser el procés com el coneixíem és mort, però els motius que van motivar-lo segueixen ben vius. El poder de mobilització popular del catalanisme és un dels més potents del món, som forts al carrer i podem continuar essent-ho. El repte de l’independentisme ara és aprofitar en termes negociadors aquesta força –si és que és possible, i si és que hi ha l’habilitat política per a fer-ho-, així com aplicar i aprofundir en els aprenentatges del procés; mantenir viva la nació catalana amb els instruments dels que disposem i mirar d’enfortir-la, i formar-se i treballar en qüestions de poder. Caldrà saber aprofitar les finestres d’oportunitat que puguin obrir-se en el futur.
