Per Joan Safont Plumed. Foto: Ateneu Barcelonès.
El President de l’Ateneu Barcelonès, Francesc Cabana i Vancells (Barcelona, 1934) ens rep al seu despatx del segon pis del Palau Savassona, seu des de 1906 d’aquesta entitat més que centenària. Amagat darrera d’unes ulleres d’augment i amb els cabells esbullats d’un savi, aquest advocat, historiador de l’economia i escriptor d’una llarga obra, es confirma com un home polifacètic, més a prop de la pluralitat de sabers del Renaixement que de l’actual hiperespecialització. Ateneuista com és un, no cal dir que en aquest lloc s’hi troba com a casa, i enceta les preguntes…
El passat mes de març va guanyar les eleccions a president de l’Ateneu Barcelonès. Al discurs inaugural d’aquest curs, vostè va fer un repàs dels seus predecessors en la presidència i en el discurs – un més forts i uns més fluixos segons les seves paraules. Què suposa ser president d’una entitat com l’Ateneu Barcelonès?
Una satisfacció personal, com és lògic. Fa molts anys que sóc soci de l’Ateneu, hi vaig entrar impulsat per una de les joies que tenim, la biblioteca, on vaig venir a investigar per pels meus treballs professionals, i per tant porto molts anys recorrent aquestes sales i aquest jardí romàntic. És una satisfacció, perquè l’ateneu té una vida molt activa, especialment en els últims anys. Jo vaig entrar en el segon mandat del President Oriol Bohigas, es va fer molta feina i com que vaig veure que es podia continuar em vaig presentar. Treballem en un equip, sempre dic que som un equip de quinze persones que tots treballem per l’Ateneu, cadascú amb responsabilitats concretes.
Duran i Bas, Manuel Girona, Àngel Guimerà Valentí Almirall, Domènec i Montaner, el Dr. Robert, Joan Maragall, Pompeu Fabra, Pere Coromines, Nicolau d’Olwer, Amadeu Hurtado, Josep Pous i Pagès, Josep Andreu i Abelló, Heribert Barrera o Oriol Bohigas, tots han aportat el seu prestigi en el camp cultural, polític o social a l’Ateneu. Què hi aportarà el President Cabana?
No ho sé! (riu). Realment impressiona veure les llistes de les persones que han presidit l’Ateneu o han format part de les successives juntes directives, perquè hi trobes una bona part de la història política, social i intel·lectual catalana dels últims cent cinquanta anys. I és clar, això fa efecte. No ho sé, com dèiem hi ha alts i baixos, hi ha presidents d’un gran nivell i d’altres d’un nivell més secundari. Jo no sé que seré, però no estaré a l’alçada dels grans presidents de l’Ateneu.
Què és ser un bon ateneista, al segle XXI?
Ser una persona de diàleg, curiosa, amb ganes de coneixements, i que aquests coneixements incrementin la seva vàlua personal; que estiguin en l’àmbit cultural – de política a arts plàstiques –; i que, sobretot, respecti els altres. Un ateneista és una persona que considera que del diàleg en pot aprendre sempre i que del diàleg amb els altres socis i amb les persones que passen per l’Ateneu pot enriquir la seva personalitat.
Què pot trobar Catalunya a l’Ateneu Barcelonès? Qui hi cap?
Per a mi l’Ateneu Barcelonès és una entitat a través de la qual s’arriba, a través d’una certa lògica, a un discurs de catalanitat, d’identitat. La cultura ens diu on vivim, a quin país estem i a quina comunitat pertanyem. A partir d’aquí, cadascú pot interpretar la seva idea d’identitat com vulgui. El món de possibilitats és molt obert, però queda limitat per aqueta noció d’identitat catalana i, especialment, per un concepte que l’Ateneu porta molt endins, com és la idea de democràcia.
Al discurs que fèiem esment anteriorment vostè va expressar que “els catalans no reeixiran en la seva vida, en la seva professió o en les seves activitats sinó assumeixen la seva catalanitat”. Com veu des de la seva talaia, aquesta catalanitat? La veu en perill?
Pel que fa als nostres socis, molt bé. Les persones que entren a l’Ateneu i se’n fan sòcies, ja tenen aquesta catalanitat. Per altra part, als estatuts de l’Ateneu hi figura especialment que un dels objectius és el foment de la llengua catalana. En el meu discurs deia igualment “L’Ateneu està obert a tothom, sempre que accepti els principis bàsics de democràcia i llibertat que sempre ens han distingit i, evidentment, que respecti la catalanitat d’aquest Ateneu”. No convidarem mai persones que per principi, neguen aquesta catalanitat.
El passat 28 d’octubre els presidents de la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País, Miquel Roca, de Foment del Treball, Joaquim Gay de Montellà, de l’Institut Agrícola de Sant Isidre, Baldiri Ros i vostè mateix en nom de l’Ateneu, van publicar un article al diari la Vanguardia en que recordaven que l’any 1899 els seus antecessors ja reclamaren el concert econòmic per Catalunya, en un missatge a la reina regent i apostaven per un nou pacte fiscal. Creu que serà possible que Catalunya assoleixi un acord amb el futur govern espanyol, sortint de les eleccions del 20-N?
Una precisió: jo vaig signar aquest missatge com a President de l’Ateneu, no en nom de l’Ateneu. És un missatge personal, al qual jo ja havia fet referència explícita al meu discurs inaugural d’aquest any. Va ser Lluís Domènech i Montaner qui, com a president de l’Ateneu, va anar a presentar aquest missatge dels cinc – aleshores eren cinc i ara en som quatre -, a Madrid. Als signants d’aquest missatge ens va semblar que podria tenir un ressò, perquè quatre de les cinc institucions repetíem, quatre dels presidents de les cinc institucions, repetíem el que ja vam dir fa cent anys. Una de les coses que he sentit aquest dies és que Catalunya és l’únic país on les coses s’han de repetir durant més de cent anys. Potser és veritat… però és així: Fa cent anys hi va haver unes persones que van reclamar el concert econòmic o un pacte fiscal amb Espanya que s’apropés al que és el concert econòmic amb el País Basc i Navarra, i cent dotze anys després, doncs, es torna a repetir el mateix, demanant un concert econòmic o un pacte fiscal similar.
I creu que serà possible aquest concert econòmic o pacte fiscal?
Jo ho tinc molt clar. El que no podem és mantenir la situació actual. Catalunya, amb el dèficit fiscal que tenim i amb la situació de crisi que estem vivint des de fa uns anys, no podrà mantenir-se. És a dir, estem treballant molt i molt pels altres, però estem treballant poc per nosaltres mateixos. Accepto la solidaritat, que Catalunya pagui una part del seu PIB per ajudar a les comunitats autònomes espanyoles menys desenvolupades, però en sembla que ens hem passat. Què hem de demanar? Hi ha qui demana la independència, amb tota legitimitat, i hi ha qui demana, com a mínim, un nou pacte fiscal.
I sinó s’assoleix, o bé es demostra insuficient, caldrà accelerar la via cap a la independència de Catalunya?
S’ha de fer camí, sobretot en el terreny econòmic. Jo com a President de l’Ateneu no em definiré políticament. Em definiré catalanament. Com deia al meu discurs, els qui tenen carnet polític – i jo en tinc – el deixem a l’entrar i el recuperem quan sortim. Aquí dins no porto carnet i el recuperaré quan surti. Ara, la catalanitat la manifesto clarament.
Com està afectant la crisi al nostre país, més enllà de les polèmiques sobre els ajustos del govern. Està en perill el nostre teixit econòmic?
Està en perill com a conseqüència del dèficit fiscal. Jo hi crec, de totes maneres, el que passa que en aquest moment portem molts anys nadant contracorrent. Catalunya és un país amb un esperit emprenedor considerable, però que porta molts anys nadant contracorrent. Fa cent anys Guillem Graell, secretari del Foment del Treball, publicava La questión catalana i es queixava que l’estat només feia que invertir en carreteres a Castella. Al cap de cent anys… Déu meu! Com és possible això? Nadar contracorrent cansa molt i esgota. Això no pot continuar. No ho dic com a polític, ho dic com a economista català, que coneix i estima el seu país. No podem continuar així.
El seu darrer llibre La burgesia emprenedora s’inicia amb unes paraules del Dr. Jordi Nadal en que aquest gran historiador diu que cal “proclamar als quatre vents un fet que les desgràcies de la nostra vida política han deixat en la penombra: que, des del punt de vista de l’economia, el balanç dels darrers dos segles és altament positiu pel Principat”. Realment els estira i arronses, les oportunitats perdudes, les grans calamitats, han fet oblidar l’empenta de la nostra economia?
Nadal ho veu com a projecció històrica, i creu que al segle XVIII quan es va acabar l’estat català, els catalans vam fer com altres pobles, – ell ho compara amb els jueus – que perden poder polític i s’aboquen a l’economia. És el que hem fet. Catalunya va fer la revolució industrial i déu n’hi dò la feinada que aquesta burgesia ha fet. Perquè ho ha fet així? Perquè no veia al seu abast el poder polític. En aquest moment ens adonem que sense poder polític la nostra economia perilla, demanem més poder polític. Em sembla que és una conseqüència lògica.
Quins són els noms d’aquesta històrica burgesia emprenedora que cal conèixer?
N’hi ha centenars. Al meu llibre n’hi ha centenars. A mi el que m’impressiona de la burgesia emprenedora catalana és el col·lectiu. Hi ha un col·lectiu català integrat per aquest caràcter emprenedor que encomanem fàcilment als que arriben. Catalunya sempre ha estat un país d’immigració, tota aquesta persona que arriba, des de fa segles, absorbeix al cap de poc temps aquest caràcter emprenedor. Fins i tot més facilment que la pròpia llengua. A Catalunya hi ha molts castellanoparlants que han absorbit el caràcter emprenedor de Catalunya.
Qui són avui els nostres burgesos?
Són molt diversos. Ja van canviar fa temps. Catalunya és un país on funciona l’ascensor social i els actuals burgesos no són els burgesos de fa cinquanta anys ni els seus fills. Catalunya dóna aquestes possibilitats. Jo en cito uns quants: parlar de la novíssima burgesia és parlar d’una persona nascuda a Turquia, com l’Isak Andic de Mango, o a l’Argentina, com en Ricardo Rodrigo d’RBA, o un barceloní com en Jaume Roures, que va començar treballant a TV3,… gent que no té res a veure amb els industrials tèxtils de fa cent anys.
En una recent entrevista al diari ARA, parlava de burgesia emprenedora – a la que dedica el seu llibre – i burgesia “emprenyadora”. Què són cadascuna?
(Riu) És un joc de paraules: hi ha aquesta burgesia emprenedora que és la que arrisca, posa el patrimoni i els seus diners al servei d’un projecte d’empresa i els que no ho fan, o ho fan molt malament o bé inverteixen en deute americà, que no serveix per a res al país. Aquesta és la burgesia “emprenyadora”. Hi pot afegir, si vol, aquesta burgesia que no ha acceptat amb naturalitat aquest catalanitat, de la qual tant he parlat. La dictadura franquista va fer molt de mal. I encara no ens n’adonem prou: 37 anys amb en Franco va aconseguir que bona part d’aquesta burgesia es castellanitzés i que els seus successors o ells mateixos, si encara viuen, mantinguin una actitud de súper respecte pel castellà, que em sembla exagerat.
Això es va veure fa pocs dies en una entrevista al doctor Santiago Dexeus, al programa El Convidat de TV3, on aquest metge explicava com la seva família va deixar de parlar català el 1939.
No l’he vist però m’ho van explicar. D’aquests casos en coneixem molts. El que ens hem de demanar és si donem prou importància a la llengua. I aquí és on entra el tema cultural. Una de les coses que em preocupen de la burgesia emprenedora actual és que s’ha allunyat de la cultura, i per tant es pot allunyar de la llengua, també. Una persona sensible, que li interessen les arts, la literatura, el teatre, la música… d’una forma natural s’adona que la llengua catalana forma part de la seva personalitat.
Sinó fa cultura ni fa catalanitat, a que es dedica l’empresariat?
Es dedica a fer el que sigui però no fa un servei a Catalunya, si més no el que jo li demanaria, sumant el seu esforç emprenedor a l’esforç d’un poble.
Perquè a pesar del dinamisme comercial, industrial, exportador o emprenedor, no hem reeixit en la banca?
Ni a les caixes… (sospira) Ni a les caixes, per desgràcia, en aquest moment. He dedicat moltes hores de la meva vida a l’estudi del sistema financer català i, també a través de l’experiència personal, he trobat que hi ha molta política pel mig. H ha hagut molta política pel mig. Aquesta política centralista i centralitzadora ha fet molt de mal a les institucions catalanes. I encara n’està fent, en el cas de les caixes, per exemple, en els últims anys. Potser no van, especialment, a fer mal a Catalunya, però sí que com a conseqüència d’un pla “nacional” de revisió i reforma del sistema financer espanyol es carreguen el model a de caixes català o es carreguen algunes entitats financeres o bancàries, en altres èpoques.
Què hi perdem amb la pràctica desaparició del sistema de caixes?
Hi perdem molt. Les caixes han fet un gran bé per Catalunya. Jo estic treballant – no sé si acabarà sent un llibre o no – en aquest terreny per a que es vegi la gran aportació que han fet les caixes a Catalunya. N’hi ha una que ho continua fent, la Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona, però les altres han desaparegut, i aquestes caixes, al marge del seu apropament al ciutadà, que no aconsegueixen els bancs, feien i fan una obra social importantíssima, i si es perdés o es perdés parcialment, ho trobaríem a faltar molt d’immediat. I quan vull dir obra social, vull dir obra cultural, però també assistencial, que és fonamental.
La burgesia de fa cent anys va construir el Liceu, va participar en l’Ateneu, va editar diaris, va fundar la Col·lecció Bernat Metge, etc.. Amb quin d’aquests símbols es quedaria?
Jo em quedaria amb el burgès emprenedor que dedica unes hores del seu lleure a les activitats culturals i que hi dóna suport i hi participa. I que sigui soci de l’Ateneu, per dir-ho així. Soci de l’Ateneu no en el sentit de venir a escoltar una conferència, sinó de participar de vida cultural d’aquest Ateneu o de qualsevol de les entitats culturals de Catalunya. Que aporti alguna cosa en aquesta cultura. Hi pot aportar la seva manera de pensar o la seva opinió, o hi pot aportar diners. Les operacions de mecenatge han estat molt importants en altres èpoques. En aquests moments parlem mes d’sponsors que de mecenes.
Publica llibres i articles, estudia, es dedica a l’Ateneu, com ho fa per mantenir aquest ritme de treball?
Aixecant-em d’hora com diu en Guardiola, i no anant a dormir massa tard, que el metge no em deixa, però treballant totes les hores que puc.
M’ha dit que està treballant a l’entorn de les caixes d’estalvis.
Sí, tinc vàries coses entre mans, però sí una d’elles és un llibre sobre caixes.
Per acabar: aprèn cada dia?
Sí, és clar! És el que deia del soci ateneista. Cap de nosaltres té el 100% de la veritat, tots podem aprendre de l’altre. Aquesta actitud és per mi fonamental i només la podrem aprendre a través del diàleg, a través del debat, del compartir opinions, de conèixer altres països, altres opinions, altres llengües, altres cultures. I el veí de l’escala, que és el que sovint coneixem menys.
Francesc CABANA.La burgesia emprenedora.Edicions Proa. Barcelona, 2011.
