L’estimes, no l’estimes. L’eterna margarida. Copses la seva valentia, el seu titubeig entre unes mates travessables amb penes i treballs, que guien fins la bastida en què, qui sap, es precipitarà. Tu no ho vols, no ho has buscat, no desitges que es produeixi l’estacada. Tot d’una, un brogit cor endins i un esglai rotund, fruit del seu desencís. I mil llambregades de dolçor refulgeixen cap enfora, cap a tu. I és que l’estimes, i la cuirassa de l’amor ha estat punida. Ell sempre serà partícip d’altres gratituds, de la teva gosadia d’aventurar-te en la confusió d’afinitats viscerals. S’esfondra. I tu ho perceps, i t’envaeix una esgarrifança pel perill d’allau a què l’has sotmès. L’amistat pren les regnes. Ell no ha de patir, sempre seguiràs al seu costat. Tot fent un esforç, et balanceges entre la veritat i la presumpta traïció. Lleument t’abalances als seus braços. L’abraces. Li dius que no pateixi i, en aquell precís instant, sembla que l’au vol prendre embranzida. I aixeca el vol, després d’haver restat tant temps al niu, fràgil, minuciosament nodrida. Infatigable, surt del seu sojorn, i li proposes un tracte: que no caurà en la dissort. Ho accepta, però, matussera, les ales s’han entortolligat entre unes branques. El davallar és immediat, i colpeix el terra. Jou de vellut, crisàlide destemprada. Però és a recer, i s’albira que la cicatriu serà una prompte quincalla. I, arribada la següent primavera, el fervor d’aquell gust amarg guanyarà la batalla.
