Des que l’independentisme té tanta força i capacitat d’atracció, fins a un punt que les urnes mesuraran el 27-S, l’unionisme en el seu conjunt no deixa de repetir que la independència de Catalunya suposaria un trencament, que implicaria una divisió, que significaria una fractura. De debò que, en comptes de partits polítics i associacions, Societat Civil Catalana i companyia semblen unitats de traumatologia. Ara, que se’ls agraeix que ens vulguin estalviar patiment i mals tràngols. És una actitud si es vol una mica paternalista, però d’allò més noble. Per què, qui no ha patit en la seva vida personal per decisions que ha hagut de prendre i que el van esqueixar?
Jo, per exemple, sóc una persona que ha patit múltiples fractures per culpa de decisions que, encertades o no, descartaven altres camins. Per exemple, amb 14 anys em vaig trobar davant un sender que es bifurcava: BUP o FP. Vaig triar BUP i va ser com si em trenqués la tíbia i el peroné. Més endavant, vaig haver de prendre la preferència entre Ciències o Lletres i, en escollir Ciències, va ser com si se m’estellessin ensems el cúbit i el radi. Al cap de només dos anys tocava decidir quina carrera volia cursar i, en optar per Química i no totes les altres possibilitats del ventall, va ser com si un martell m’esclafés els dits d’una mà. Al cap de només un any, nou trauma: decideixo que vull fer Filologia. Acabo amb una dona i no qualsevol de totes les altres del planeta Terra: divisió. Escullo casar-me per l’Església i no civilment: trencament. Decideixo ser pare: ruptura. Ara que tinc més de quaranta anys, el diagnòstic dels metges és unànime: politraumatisme.
Perquè decidir divideix. Imaginem-nos que una societat hagués de decidir si vol els toros o no. O si l’avortament ha de ser lliure o no. O si els immigrants han de tenir assistència sanitària gratuïta. O si el Moianès ha de ser comarca. O si cal fer un decret de pobresa energètica. O si els bancs han de ser rescatats amb diner públic. O si la gestió dels centres sanitaris val més que sigui privada. Quina mandra i quin horror! Tots aquests assumptes controvertits causen divisió, generen fractura, creen un problema allà on no n’hi havia i, al capdavall, el que fan és dividir-nos a tots entre bons i dolents. L’unionisme té tota la raó del món: això del dret a decidir és un embolic i, sobretot, un eufemisme per emmascarar el dret a separar i a trencar.
En canvi, no decidir crea unitat. Per això l’unionisme cerca la màxima unitat possible. Aplicant aquesta màxima a tots els camps, per evitar la fractura, ¿per què comptar amb diversos sindicats, si amb un n’hi ha prou? Per què tenir partits polítics, si això genera enfrontament? Per què decidir per tu mateix, si ja et va bé que decideixin per tu? En resum, per què perseguir l’assoliment d’un nou Estat, si amb un que sempre et té el dit a l’ull ja et va d’allò més bé?
