Tant entre els articulistes com, sobretot, en els comentaris dels lectors dels nostres mitjans de comunicació, treu el cap molt sovint una impacient indignació per l’aparent indiferència de la gran política europea pel procés independentista català. Això va fins a considerar si no seria millor estar fora d’aquesta Europa “indiferent i de les retallades” i anar per les nostres, amb moneda pròpia, amb un estatus com els pocs països de la EFTA i amb llibertat de pactar el que fos amb qui volguéssim.
Amb tots els respectes i amb tota la comprensió per l’estat d’ànim dels que ho propugnen, segueixo creient, com ja he exposat un parell de vegades al MD ja fa bastant temps, que el nostre lloc és, sense dubtes de cap mena, DINS de la Unió Europea. Tenint en compte tota la història que tenim al darrera nostre, no ens podem permetre de renunciar voluntàriament a ser dins de qualsevol institució internacional on també hi sigui Espanya. Des de dins serà sempre més fàcil contrarestar intrigues espanyoles que no pas des de fora. Cal també, però, considerar no sols el perquè, sinó també quin és l’estat actual de la UE i el paper que pogués jugar-hi Catalunya.És el que intentaré fer en un parell d’articles. Ben entès, no sóc ningú per pretendre pontificar sobre el tema. Però no crec sobrer que jo, un català que des de fora de Catalunya ha seguit amb gran interès tots els altibaixos de la UE en els darrers gairebé seixanta anys, exposi un opinió potser molt personal a la que tinc el mateix dret que qualsevol altre ciutadà.
Si ens preguntem si volem ser o no dins de la UE (en tant que la decisió depengui de nosaltres) per començar cal fer-nos una idea tan ajustada com sigui possible d’aquest pacte de col·laboració entre estats, que no té precedents històrics i que s’ha anat formant una mica a batzegades sense cap pla previ de com havia de ser aquesta nova mena d’edifici quan fos acabat, cosa que ha estat criticada més d’una vegada. però com passa sovint fins i tot amb altres idees noves ni que siguin menys audacioses i molt menys complicades, no hi ha més remei que acumular experiències tot fent camí i adequar la incerta fita a les circumstàncies de l’entorn.
Recordem que la idea originària va ser un control europeu comú dels que llavors eren els factora decisius de poder econòmic. el carbó i l’acer, i la consolidació de la pau a Europa. A llarga distància hi havia la visió de Churchill d’uns Estats Units d’Europa, tant potents i respectats com els d’Amèrica, una visió que avui podem considerar ingènua, perquè no tenia en compte les grans diferències de desenvolupament i de mentalitat dels pobles que es volia posar sota una teulada comuna. Amb el temps es va passar de la CECA a la CE i més tard a la UE, després d’haver ampliat el nombre de membres, fins i tot més enllà del que hauria estat aconsellable. La disparitat de mentalitats i de cultura política dels estats que van anar entrant-hi va ser ignorada massa sovint i va ser una de les causes principals de la crisi de manca d’acceptació que té avui la UE. La convicció de molts polítics europeus que els països problemàtics, una vegada estiguessin dins, s’adaptarien més o menys de pressa als valors i a les maneres de fer dels països fundadors s’ha revelat com a massa ingènua.
La introducció de l’euro com a moneda única, pensada com una palanca per arribar així més fàcilment a una unió política més estreta i homogènia, també va partir de premisses falses. Tant Itàlia com Grècia van aconseguir entrar a la zona de l’euro gràcies a haver presentat estadístiques falsificades (i en el cas d’Espanya no les tinc totes…). La Gran Bretanya va ser des del primer moment de la seva entrada un membre amb moltes reserves que va frenar sovint tant la integració política com la militar, i que ha concebut la UE més com una zona de lliure comerç que no pas com l’ens polític que haurien volgut els fundadors. Aquesta mentalitat, juntament amb el diferent grau d’avantatges que ha portat la Unió per les diferents regions britàniques (a unes moltes, a altres gairebé cap) ha portat al brèxit. També, val a dir-ho, per culpa dels arguments falsos o massa simplistes que van usar els partidaris de sortir de la Unió.
Una evolució errònia de la UE, però potser difícilment inevitable ha estat el desig de centralitzar en la Unió molts camps i temes que haurien hagut de seguir sent atribucions de cadascun dels estats membres. Un excés de regulacions que la burocràcia de les institucions europees (que es retroalimenta com totes les burocràcies) ha portat de vegades fins a extrems ridículs, ha motivat també el rebuig i l’enuig de molta gent. I tot plegat ha dut a l’estat actual de la Unió, que es pot definir com una crisi que obliga a repensar molts elements dels pactes que són la seva base, per tal de corregir faltes passades i garantir la seva vida posterior.
La primera lliçó, doncs, és que si una república catalana entre a la Unió (o s’hi queda, depèn del camí que al final es pugui seguir) ha de ser amb una idea tan clara com es pugui de com voldríem que fos, per tal de treballar estretament amb aquells països que en tinguin el mateix concepte que nosaltres. En altres paraules, seria erroni creure que entrem a un edifici acabat. És un període en el que gairebé tot està “en obres” i podem contribuir a les millores que calguin i que s’hi facin. Ni que sigui afegint la nostra veu a la dels països petits, augmentant així el seu pes.
Aquests anys vinents (i segurament més de pressa del que pugui semblar) podem estar segurs que a Europa hi hauran molts canvis. Un dels principals motius pot ser la necessitat d’ajudar Macron a tenir èxit a França, per treure suports al populisme lepenista. I encara que sigui demanar la quadratura del cercle, Alemanya també hi haurà de contribuir. menys del que els altres voldrien, però més del què el govern Merkel creia possible fins ara. Deixem-ho, però, per l’article següent.
