Fins fa ben poc els polítics i els medis catalans favorables a la independència del país defensaven a capa i espasa que era una fal·làcia que una Catalunya independent hagués de sortir de la Unió Europea, i que per tornar-hi a entrar s’hagués de posar a la cua al darrera de Sèrbia o de Montenegro. I no deixaven cap dubte que la millor alternativa per Catalunya era la de seguir dins de la Unió i no pas de quedar-ne fora. Ara comencen a sentir-se veus que pregunten si no estaríem millor fora de la Unió que no pas a dins.
El mateix Oriol Junqueras ha dit no fa gaire que podria tenir sentit sortir de la UE si només ens porta depressió. I a un editorial del PuntAvui del 26 de març s’hi podia llegir, comentant el problema de Xipre: “Quina utilitat té de pertànyer a un club que es desentén dels seus socis quan hi ha dificultats?”. I s’hi afirmava: “…el paper del BCE ha de canviar… l’austeritat a qualsevol preu no és la solució… cal anar cap a la unitat fiscal i de polítiques econòmiques…”. És, però, perillós fer afirmacions i preguntes que poden ser molt populars, però que són altament discutibles. I ho és de perillós, perquè sovint només fan que enfortir prejudicis sortits d’una situació difícil en la que tothom busca cilpables a qui carregar el mort.
Els problemes actuals -no cal insistir-hi gaire- són complicadíssims i una panacea no la té ningú. I molt menys jo, pobre de mi. Crec, però, que proposar solucions populars i aparentment fàcils, però que no ho són gens si s’hi furga una mica, i barrejar factors i situacions molt diferents els uns dels altres, només crea desorientació i confusionisme i fa creixer la tendéncia a desfogar-se apallisant un ase dels cops, com més lluny sigui millor.
Es pot estar a favor (com jo i tantíssims altres ho estem) o en contra (per les raons que siguin) de la integració d#una república catalana a Europa. Però els motius d’una o altra decisió han de ser tan ben fonamentats com poguem, i no fruit de situacions conjunturals per aspres que aquestes siguin, com és la que ara pateix el país. En les properes setmanes, i dins de les meves modestes possibilitats, em permetré d’analitzar alguns dels punts que sembla que fomenten la indecisió de molts conciutadans, i també de traslladar als lectors del MD les opinions alemanyes sobre la crisi europea actual, per tal que les puguin contrastar amb les seves pròpies.
Avui, per començar, només voldria destacar un fet que trobo curiós. I és que els que ara expressen els seus dubtes sobre la conveniència de seguir integrats dins de la UE sembla que ho fan des d’una perspectiva errònia. L’argumentació sosté que si la UE no ajuda suficientment els països en crisi, si els ofega amb una excessiva austeritat, si no hi aboca més milers de milions, llavors no té gaire sentit de ser-ne soci. I aquí és on crec que aquest punt de vista no és l’adequat pels catalans. Mirem-nos-ho.
Tots els estudis fets tant per economistes catalans com estrangers (no per espanyols, és clar) coincideixen a afirmar que una Catalunya independent, no sols serà viable econòmicament, sinó que (després d’un període raonablement curt per adaptar el país a les noves circumstáncies) serà un contribuent net a les finances de la UE. Què vol dir això? Vol dir senzillament que llavors la nostra òptica no serà la d’un país com Espanya, Grècia o Xipre, que han de fer estrènyer el cinyell als seus ciutadans per compensar pecats econòmics anteriors, sinó la de països com Alemanya o Finlàndia que han fet els seus deures, i ara es troben assetjats per governs pidolaires i oportunistes que esperen que, sense haver de suar ells gaire, altres els treguin del sot on ells mateixos s’han ficat. Ens trobarem (no del tot, però si en alguns aspectes) en el mateix cas d’Eslovàquia, d’Eslovènia i fins i tot de Bulgària, un dels països més pobres de la UE, que es pregunten perquè han de contribuir ells a solucionar p.e. els problemes de Grècia, un país on els jubilats es poden jubilar abans que a altres llocs i cobren pensions més altes que les dels seus països. En una paraula, ens trobarem. no al costat dels que creuen que no reben prou, sinó dels que creuen que ja paguen més del que realment poden. I llavors seria interessant de llegir els comentaris dels que avui es queixen de manca de solidaritat.
Aquests darrers dies, amb motiu de la crisi de Xipre, el ministre alemanya de finances Wolfgang Schäuble -un dels “ases dels cops” més castigats per la opinió europea, juntament amb Àngela Merkel- ha dit que la solidaritat entre els països de la UE és indiscutible i ningú no en queda fora. Però, va afegir, la solidaritat només és possible si al mateix temps es posa remei als motius que han portat a la crisi. I aquí és on grinyola la criatura. No és cert que la UE sigui “un club que es desentén dels seus socis quan hi ha dificultats”. Sense l’ajuda solidária de la UE els països en crisi ja mhaurien fet fallida. Però ningú s’ha d’estranyar que aquesta ajuda exigeixi contrapartides, ni que aquestes facin mal a molts llocs. També els catalans ens queixem de les disbauxes i de les malversacions dels governs espanyols, i posem el crit al cel perquè emb els nostres diners es financien estructures inflades i obres faraòniques que ens arruïnen a tots.
Per això seria bo que els que es queixen ara ho facin en funció de l’actual estatus català com a part d’Espanya, sense confondre on rau la font dels mals, que no és ni a Barcelona, ni a Brusel·les, sinó a la “villa y corte”. La situació d’una Catalunya independent enfront d’Europa seria tota una altra. Ja n’anirem parlant.
