Avui, els meus pacients lectors no trobaran aquí gairebé res que hagi sortit del meu magí. Tot fent de portaveu dels meus bescantats conciutadans alemanys per als meus compatriotes catalans voldria donar elements de reflexió sobre la justícia o injustícia dels retrets que es fan a la política alemanya i de les acusacions de manca de solidaritat que vénen precisament dels que més han infringit les regles que haurien de presidir la solidaritat entre els pobles d’Europa. I aquí van algunes mostres del que es pot llegir i escoltar en general (sobre les excepcions en parlaré al final). Ho he centrat en escrits de dues persones ben diferents, però que expresen de manera exemplar la reacció dels alemanys en aquests mesos. Començo amb extractes d’articles de K.D.Frankenberger, redactor en cap de la secció de política del Frankfurter Allgemeine Zeitung (FAZ).
“…A la crisi europea, la mostra és gairebé sempre la mateixa: un país és salvat amb feines i treballs de caure a un abisme, i llavors hi ha protestes enfurides contra Alemanya i la seva cancellera, cridant contra la “hegemonia alemanya” i fent comparacions amb els nazis. Per què passa això? Perquè la Sra. Merkel insisteix a demanar reformes i la consolidació dels pressupostos? Perquè el govern federal no està disposat a exercir la solidaritat sense contrapartides?…”
“..És un desvergonyiment demanar d’Alemanya qualitats de dirigent europeu, però incitar un estat d’ànim antialemany si els resultats no són els que alguns esperen… Esglaia de veure com és fàcil atiar i motivar ressentiments… Si la força d’Alemanya és un problema per la UE només hi ha una solució: els nostres veïns han de fer el que cal per enfortir-se també ells mateixos. És això ja un indesitjat alliçonament?…”
“…El cas de Xipre demostra com ha crescut l’allunyament i l’enuig entre els europeus. Molta gent als països en crisi no donen tant la culpa de la seva situació a les seves èlites corruptes o a la seva mala política, sinó als governs de la UE tractats d’insolidaris, i això vol dir gairebé sempre la “neo-hegemònica” Alemanya. Els països que paguen els rescats, al seu torn, se senten víctimes de xantatge, si l’ajuda que presten és contestada amb insults… Per al futur de la UE no és cosa que doni gaires esperances… Sortir de la crisi només serà possible si tots s’hi esforcen. Mites victimistes enceguen i no ajuden per enlloc…”
“…La Unió Europea en general, i la unió monetària en particular travessen una fase en la que les forces centrífugues estan agafant unes dimensions perilloses… Hi ha moltes coses que uneixen els europeus els uns amb els altres, però també n’hi han que els diferencien i separen, tant políticament com socialment, històricament i culturalment. En la crisi del euro, això ha aflorat despietadament a la superfície…”
El passat 15 de març va sortir a la premsa alemanya un article de dos espanyols, José Ma. Zufiaur i Antonio López-Pina (un polític delegat a les institucions europees i un sociòleg) en la que exposaven les conegudes tesis de la manca de solidaritat europea enfront dels pobres països en crisi. Al FAZ (sens dubte el diari alemany de més prestigi internacional) va sortir el següent dia 21 un comentari a l’article, en una carta al director de la que en ressenyaré aquí uns quants passatges que il·lustren l’opinió general més que no ho pogués fer jo amb quaranta articles. L’autor, Christian Sanner ja fa alguns anys que va ser director de la filial a Espanya d’una empresa alemanya.
“…Sempre és bo escoltar o llegir el que opinen els altres. En aquest cas, però, m’ha deixat estupefacte veure amb quines preteses elegància i lògica, tots dos senyors han mirat de carregar a Alemanya les culpes de les deformacions en la capacitat econòmica de l’espai de l’euro… Volen trobar la causa de les desigualtats entre els països, en una deslleial reducció de les prestacions i dels avantatges socials a Alemanya… Parlen dels interessos d’un “establishment” (quin?) que té la por (injustificada, diuen ells) d’haver se ser qui pagui al final els plats trencats… Jo no pertanyo a cap “establishment”, però igual que la majoria dels alemanys, tampoc vull ser jo a qui es passi després la factura…”
“… Siguem objectius:l’èxit econòmic d’Alemanya no vé de l’euro, sinó malgrat aquest. Seixanta per cent dels guanys provinents de l’exportació alemanya són obtinguts a països fora de l’euro. En la globalització internacional tenen només èxit productes i processos innovadors, és a dir factors tècnics i empresarials. que no tenen res a veure amb la manipulació de l’economia que practiquen molts polítics…”
“…als dos autors espanyols, i contestant a la feblesa del seu país: Quan em vaig fer càrrec els anys vuitanta d’una filial espanyola, les característiques de l’economia espanyola eren una manca de competivitat tecnològica, una alta inflació amagada sota mesures artificials, i uns grans dèficits en el sistema educatiu i en el potencial de formació professional i d’enginyeria, amb un mercat interior relativament insignificant. L’atur entre el jovent era ja del 25 % a causa de la manca d’un sistema d’educació professional. Espanya no ha solucionat tots aquests problemes ni de manera aproximada… Espanya ha tingut trenta anys per fer-se competitiva. Itàlia ha tingut encara més temps. I ara qualificar d’insolidàries les avantatges económiques alemanyes és abstrús…”
“…L’article demostra de manera esbalaïdora, amb quina ignorància fàctica (o intencionada) usen alguns polítics europeus i el seu entorn un sistema monetari que van creure càndidament que faria créixer més ràpidament la cohesió dels europeus… Ara això no funciona, per tant a algú se li ha de carregar la culpa… I el més senzill, com demanen els dos “savis” autors és que l’estúpida Alemanya s’adoni de la seva culpa i que es deixi manipular pels altres…”
“…Mentres els representants dels països en crisi segueixin donant a altres la culpa de la seva miséria i de la seva manca de compatibilitat amb l’euro, i a més encara busquin polèmiques, els problemes només s’aguditzaran, perquè aquest comportament només fa distreure dels veritables problemes: finances públiques mal portades i un endarreriment tècnic i empresarial de la indústria…”
Fins aquí “les veus dels altres” en les que resumeixo, com he dit les opinions de tants i tants alemanys (polítics, economistes, periodistes i gent del carrer)
No seria, però, correcte si no esmentés que (igual que a tot arreu) també hi ha veus que, en més o menys grau, recriminen al govern alemany acusant-lo d’una falsa política. Són sobretot membres dels partits d’esquerra que, des de l’oposició i tant per motius ideològics com per motius de tàctica electoral, critiquen qualsevol de les decisions de Merkel i el seu equip. Són els que de primer veien François Hollande com el nou messies d’una manera diferent d’enfocar els problemes de tots plegats, i ara que veuen que el president francès no aconsegueix de solucionar ni els del seu propi país, estan un bon xic desconcertats.
A més cal tenir en compte que si les properes eleccions alemanyes, pel setembre, les guanyés una coalició de socialistes i dels verds, aixó no voldria dir que la política europea dels alemanys canviés radicalment. Des de l’oposició és molt fàcil despotricar, però a l’hora de la veritat cap govern no pot actuar en contra de la voluntat de la immensa majoria de la població que representa, sense exposar-se a protestes generals i a ser esbandit a la primera ocasió. N’hem vist darrerament prous mostres arreu. I la opinió dels alemanys (com la dels catalans respecte d’Espanya) és que ells han fet els seus deures a temps, i que per haver actuat abans i amb més senderi que altres, ara aquests els hi diuen el nom del porc. I això no li agrada a ningú. Ni als catalans ni als alemanys. Seguirem parlant-ne.
