La disjuntiva de quedar-se o no dins de la UE es presentaria de manera molt més aguda en el cas que més s’estimarien a Madrid: que en el moment de proclamar la independéncia haguéssim de sortir-ne, ens haguéssim de posar a la cua per tornar-hi a entrar i que el govern espanyol (sigui de quin color sigui) tingués la paella pel mànec per vetar-ho tot. Això és el que martellegen una i altra vegada als cervells dels temorencs i dels incauts. És, però, cert aquest escenari?
Darrerament a la conferència que van donar els sis membres del Col·lectiu Wilson al Cercle d’Economia, aquests ja van exposar una quants arguments de pes en contra de l’argumentació espanyola. És, però, sempre molt bo que els arguments catalans rebin el suport d’algun expert de fora de Catalunya. És el que ha passat no fa gaire. El darrer 5 d’Abril va sortir al diari alemany de més prestigi internacional, el Frankfurter Allgemeine Zeitung (anomenat popularment FAZ, per fer-ho més curt), un llarg article, molt ben raonat i fonamentat, i absolutament imparcial, del professor Bardo Fassbender, catedràtic de Dret Internacional a la Universitat de l’Exèrcit a Múnic i a la Universitat suïssa de Sankt Gallen.
En l’article (“Emancipats -i llavors?”) el professor Fassbender exposa primer l’estat actual dels moviments independentistes de Catalunya i d’Escócia i les diferéncies d’actitud dels governs espanyol i britànic enfront d’aquells. No s’está de citar també veus absolutament contràries, com la d’un jurista alemany expert (?) en dret europeu que havia dit que les aspiracions independentistes catalanes eren “una forma de tribalisme irredentista, contrária als principis fonamentals i a les necessitats de la UE”. Què hi farem… Hi ha gent així d’obtusa i dominada pels seus prejudicis. Després, però, el professor Fassbender exposa opinions i fets gens agradables per als que ens volen tancar les portes de la Unió.
Per començar cita l’informe sobre el referèndum escocés que van redactar dos professors anglesos per a la Cambra dels Lords. Allà s’hi diu que Escòcia haurà de demanar la seva admissió a la UE, però que la Unió “podria adaptar el procés d’admissió previst en els tractats europeus a les especials circumstáncies d’un país que fins llavors ha estat dins de l’àrea de validesa del dret europeu”. I avisen que “el Tribunal Europeu de Justícia, a Luxemburg, podria oposar-se a la exclusió automàtica d’Escòcia de la UE, si això signifiqués que els ciutadans de l’estat escocès haguessin de perdre els drets com a ciutadans europeus que havien tingut fins llavors”.
Fassbender considera el punt més problemátic de tot plegat, que l’article 49 del Tractat Europeu exigeix un acord unànim del Consell de la UE i la ratificació de tots els estats membres, la qual cosa facilitaria a Espanya i a la Gran Bretanya fer impossibles les admissions de Catalunya i d’Escòcia. Però, diu Fassbender, i aquí destapa l’artilleria grossa, “una tal obstrucció seria un abús improcedent del Dret, si així es volgués “castigar” la població de l’anterior regió, privant-la dels avantatges de la pertinença a la UE (inclosa la ciutadania europea).”
I rebla el clau dient (i que els lectors em perdonin les llargues citacions, però són molt importants): “L’exclusió, com a cástig, d’un poble que, en un procés democrátic i subjecte a les regles de tot estat de dret, s’ha decidit per la seva independència, no és compatible amb el “principi de crear una unió dels pobles d’Europa, cada vegada més estreta” com van declarar els estats memebres en el preàmbul del tractat europeu. La “crida als altres pobles d’Europa” d’incorporar-se a la Unió, feta en aquell preàmbul es dirigeix també i de manera ben precisa a un poble així”. Fins aquí l’expert alemany.
Podem partir, doncs, de la base que la situació jurídica no ens és tan clarament adversa com ens volen pintar des de Madrid, sinó que, ben al contrari, podem suposar amb bon fonament per fer-ho, que l’estada fora de la Unió seria una formalitat de durada relativament curta, tota vegada que Catalunya reuniria de seguida, o en un termini molt breu, tots els criteris exigits normalment per l’admissió. Això deixaria fora de joc als que diuen que si no ens hi volen anem per la nostra i que potser aixó serà millor. De millor no ho seria de cap manera. Una cosa és que si l’admissió del nou estat catalá fos una tasca complicada i llarga, “aparquéssim” el temps que calgués a la EFTA, al costat de Suïssa i de Noruega, solucionant els problemes a base de tractats bilaterals amb la Unió, que Espanya no tindria cap possibilitat d’impedir. Aquesta seria una possibilitat transitòria acceptable, però no la òptima. La millor posició de totes, malgrat que en aquests moments a molts els hi sembli un disbarat, és ser dins de la UE amb estat propi i amb veu i vot a totes les decisions de la Unió. De perquè ho crec així en parlaré a l’article següent d’aquesta sèrie, sinó aquest s’allargaria excessivament. I ja dic per endavant que quan en parli no pretendré pas descobrir novament la sopa d’all. Seran arguments coneguts, però dels que massa gent s’oblida en els moments de trasbalsament econòmic actual.
Avui vull insistir només en l’absurditat dels arguments saturats de catastrofisme dels governs espanyols i de tots els que els hi fan el joc. En un cas com els de Catalunya o d’Escòcia, diuen els experts, no hi ha cap regla establerta, no hi ha cap automatisme ni per ser-ne trets ni per ser-hi admesos. I ser-ne trets “com a cástig” per haver gosat separar-se de l’estat anterior vulnera tots els principis de la Unió. Quan arribi el cas, aquesta haurà de decidir segons l’esperit dels Tractats i segons les circumstàncies especials de cada cas. I, sempre segons els experts, tots dos factors ens són favorables.
No es tracta pas de dir que el camí cap a la independència no sigui encara més costerut del que voldríem. Però com deia Vicent Partal al PuntAvui el passat dia 8, només podem fracassar si som nosaltres els que ens arronsem. Però el potent moviment popular de base és, crec, massa gran com per permetre a ningú -i això vol dir els polítics- s’arronsi.
L’octubre passat, un periodista anglès va fer unes afirmacions que llavors, mig any abans, encara podien semblar discutibles. Però crec que l’home hi va veure més clar que molts altres de fora, i fins i tot més clar que molts de nosaltres. El periodista era Ambrose Evans-Pritchard, cap d’informació econòmica internacional del “Daily Telegraph” londinenc. Amb motiu d’unes declaracions del ministre d’Afers Estrangers espanyol, va escriure Evans: “…Allò que no entenen ni Madrid ni el ministre és que ells ja no tenen la paella pel mànec. Dir que usaran el dret de vet, acollint-se als tractats de la Unió per bloquejar una possible adhesió de Catalunya, és no entendre res. Ells, senzillament, no poden fer-ho… Si l’Estat espanyol pensa que Brusel·les es posará al seu costat per evitar que els catalans exerceixin el seu dret d’autodeterminació estará cometent un altre error de judici… Insisteixo: si a la Moncloa pensen que Europa els ajudará a aniquilar els catalans, estan molt equivocats. Molt!”.
Tot aixó no vol dir que ja tinguem l’estranger a la butxaca. D’això n’estem encara molt lluny. Però qui rebutja una possible independència catalana (i és molta gent) ho fa per por que a casa seva pugui passar quelcom semblant, o bé perqué tem que les conseqüéncies econòmiques li toquin la butxaca, o bé per un mal entès internacionalisme, o bé per simple inèrcia contra qualsevol canvi. Però la opinió dels experts en dret internacional, d’aquells que seran consultats a l’hora de la veritat sembla que no ens és tan hostil com se’ns vol fer creure, sinó ben al contrari ens donen arguments irrebatibles a favor nostre, percisament per la seva imparcialitat.
