“Qui salva una vida, salva la Humanitat sencera”, afirma un precepte jueu del Talmud, recollit més endavant també per l’Alcorà.
Jimmy Lai, amo del diari anticomunista hongkongués Apple Daily, és l’empresari de premsa més odiat per Pequín. Ell diu que en una reunió el mes de juliol a Washington amb el Vicepresident Mike Pence i el Secretari d’Estat Mike Pompeo exigí a Occident i sobretot als Estats Units que donessin suport a Hong Kong amb llur autoritat moral, atès que a aquesta lluita del jovent al carrer contra el govern de Pekín es decideix la força de la resistència de valors universals contra un autoritarisme cada cop més estès.
L’afirmació de Jimmy Lai a 10.000 km d’aquí es pot fer extensiva a la pacífica lluita de Catalunya pels seus drets legítims. Encarna els mateixos valors universals. Salva la democràcia de tota la Unió Europea i constitueix un model per al món sencer.
Molts catalans es mostren decebuts amb la Unió Europea i hi ha qui flirteja amb la idea de prescindir-ne quan siguem independents. Fóra un error imperdonable, d’una incoherència absoluta amb els més de mil anys de la nostra trajectòria com a nació, i més enllà i tot. Catalunya no només es troba a Europa, som Europa. No s’entén Europa sense Catalunya, només cal mirar el mapa i saber un xic d’Història. Ho haurien de tenir present tant els hooligans espanyolistes com els independentistes ofesos amb Brussel·les.
El nostre capteniment vers la Unió Europea hauria de superar la fase d’enuig –lògic– per la seva injustificada omissió de defensa dels drets i llibertats fonamentals dels catalans. Pressionada pel Regne d’Espanya, la Unió Europea permet, de moment, la pitjor regressió de drets democràtics al seu si des de la seva fundació fa més de 60 anys.
En prenem nota i, tanmateix, obrim sisplau el focus i fem una ullada a d’altres Estats membres: a Itàlia, fundadora del projecte comunitari, un populista xenòfob de nom Matteo Salvini es vol carregar el govern per pur càlcul electoralista. El país està llastat per un deute públic de més del 130% del PIB i creixent! Cal assenyalar que, durant anys, Europa ha fet la vista grossa quan Roma ha sobrepassat els límits acordats de dèficit. Així doncs, la bola de deute ha seguit rodolant i augmentant, esdevenint una espasa de Dàmocles per a la moneda única. Itàlia representa la 3a economia de l’Eurozona. Contràriament a la modesta Grècia, és una economia massa grossa perquè els mecanismes europeus la puguin salvar en cas d’una crisi de deute.
Sobre el Regne Unit i com està enfilant el Brèxit, no cal dir-ne gaire. La política britànica ha esdevingut un circ amb tres pistes, amb Boris Johnson fent de fakir que juga amb foc. La nació escocesa defensa fermament i hàbil el seu dret de romandre a la UE. Ara pot tenir una altra oportunitat d’esdevenir independent, brindada per la suprema incompetència de l’actual classe dirigent anglesa. Que tingui sort.
Passarem ràpid sobre l’Hongria amb govern de Fidesz de Viktor Orbán i la Polònia del partit ultraconservador PiS. Tots dos països tenen procediments oberts a Brussel·les per violacions de l’Estat de Dret, i tots dos partits es vanten d’haver possibilitat l’ajustada elecció d’Ursula von der Leyen com a propera presidenta de la Comissió Europea. Li fan més o menys de Manuel Valls.
De Romania, on la població fa manifestacions multitudinàries contra la corrupció, cal ressaltar el cas de Laura Codruta Kövesi, candidata a esdevenir la primera Fiscal General de la Unió Europea. Solidificà una reputació d’integritat quan fou fiscal general de la Direcció Nacional Anticorrupció, càrrec d’on la foragità el 2018 un govern liderat pel partit socialdemòcrata –que té el seu líder engarjolat per corrupció. Romania ocupava la presidència rotatòria de la UE el primer semestre de 2018 mentre obria un escandalós procés penal contra Kövesi i li impedia sortir del país. Una autèntica vergonya contra la qual han protestat molt vehement els mateixos líders europeus que callen en relació als presos polítics i exiliats catalans.
A part del preocupant auge de tendències il·liberals internes, la Unió Europea s’enfronta a reptes externs immediats com la crisi dels refugiats a la Mediterrània, la migració provinent d’Àfrica, la situació a Ucraïna amb Putin, la guerra civil a Síria, el terrorisme islàmic, la puixança econòmica de la dictadura xinesa, la Turquia d’Erdogan… i Trump.
Vist el panorama, i tot parafrasejant John F. Kennedy, els catalans hauríem de deixar de capficar-nos en què pot fer o què hauria de fer Europa per nosaltres i preguntar-nos què podem fer per Europa.
Som una inspiració, i un exemple arreu del món. Encarnem els valors fundacionals europeus, contrastant amb els dubtes existencials actuals al Vell Continent. El nostre procés d’emancipació és la lluita pacífica d’una societat avançada, moderna i oberta al món encotillada com a colònia d’una autocràcia castellana monàrquica, caduca, oligàrquica i entotsolada: 100% mesetaria. Ens esforcem per dotar-nos del sistema polític de llibertats que ens mereixem i constatem, incrèduls, com Europa ens el nega. Quantes il·lusions esberlades! Mentrestant, les institucions comunitàries segueixen repetint el mantra, ara buit, d’ésser el major espai mundial de pau, drets humans i democràcia.
Un contrast tan marcat entre el que la Unió Europea vol ser i representar des de 1957, i la repressió que està tolerant a casa nostra és senzillament insostenible. Tard o d’hora Europa no té més remei que adoptar el paper de príncep blau que rescata la Ventafocs de la madrastra Espanya. S’hi juga l’ànima. Només serà fidel a sí mateixa si és lleial amb Catalunya. Cal que aguantem fins aleshores.
Feu-vos membres del Consell per la República. Envieu-hi donacions. Doneu suport a qui treballa per la unitat.
Serem lliures.
