Diuen que l’energia no es destrueix, sinó que només es transforma. És el que ha fet Putin amb Rússia, que ha estat i és una potència imperialista que canvia de forma per procurar sempre expandir-se contra els seus veïns. Ho va fer amb forma de monarquia, després sota el pretext ideològic d’una dictadura comunista i, actualment, ho fa sota el putinisme que no és altra cosa que l’estalinisme mig disfressat de democràcia i sustentat, precisament, sobre el control de la producció energètica. El nou dictador ha estat hàbil, sabent enfilar-se al poder primer fent el paper del tonto útil de les oligarquies. Després, com els corbs, els ha anat arrancant els ulls un per un mentre ha anat restringint paulatinament les llibertats de la població. No és més que el mateix de sempre, tot reivindicant, paradoxalment, el passat tsarista i comunista a la vegada, per justificar la creació de la gran Rússia. No és estrany que els països de l’Europa de l’est en fugin com la pesta i, precisament per això, són aquests països els que han estat més contundents rebutjant l’agressió patida per Ucraïna, país que, als ulls de Putin, ha tingut la fatal gosadia de portar-li la contrària.
Això que passa no té res a veure amb el dret a decidir dels crimeans ni dels russòfons de l’est d’Ucraïna. Es tracta del dret a decidir dels ucraïnesos i aquests van atrevir-se a rebel·lar-se contra l’imperi. És per això que ara es procura fer inviable la seva independència amb milícies pagades per Moscou i atiant odis ètnics. Mentrestant, Occident no s’atreveix a moure fitxa i va proferint amenaces amb la boca petita que no es concreten en res. Comparació fàcil, sí, però Hitler va començar a ocupar els seus veïns sovint en nom de les minories alemanyes disperses per Europa, mentre les potències occidentals no obrien boca, fins que va ser massa tard.
Heu vist Espanya queixar-se aïradament pel que passa a Ucraïna? Malgrat els russos hagin utilitzat referèndums i declaracions unilaterals d’independència, cosa que, en principi, els hauria de preocupar pel cas català, la reacció espanyola ha estat més aviat tèbia. Fins i tot Barack Obama va trucar Mariano Rajoy estranyat per la poca contundència espanyola que en cap moment ha demanat sancions a Rússia. I és que el món dóna moltes voltes. El papu rus del comunisme va obrir les portes de l’Espanya franquista a la comunitat internacional. Ara, però, el perill català l’acosta a la dictadura putinista. Fixem-nos en què ha fet Espanya pel que fa a la política territorial de Rússia i els seus aliats: Espanya sempre s’ha mostrat contrària a la independència de Kosovo, juntament amb Sèrbia i Rússia, perquè hi veia el perill del precedent per a Catalunya. Per què, doncs, no fer el mateix amb Crimea? Això fa sospitar que tenen previst aplicar la política russa a Catalunya un cop ens atrevim a desobeir la seva autoritat: atiar la divisió ètnico-lingüística i procurar que això quedi plasmat en una divisió territorial o utilitzar-ho com una eina de desestabilització. És clar que Espanya és Rússia, però Catalunya no és Ucraïna i estic segur que serem prou hàbils per tirar endavant.
