Amb aquest petit manifest, vull unir-me a tantes veus que reclamen avui la necessitat d’un nou humanisme en l’era de la globalització. D’alguna manera, es tracta de donar als humans que habiten avui el planeta, un horitzó cultural d’integració en el qual la vida humana no sigui sols possible, sinó intel·ligible, honesta i bella. La creativitat, de la qual els homes i dones han donat prova en el transcurs del temps, dóna a aquesta tasca un impuls d’esperança, i fins i tot, de superació d’antics errors i fracassos. Sols volem assenyalar algunts dominis (conceptes) que mereixerien una reflexió aprofundida, afegint una “paraula” una “categoria”, que segons la nostra opinió podria polaritzar els esforços teòrics i pràctics.

Anguno (Filipines), 12 d’abril de 2007 durant la Setmana de Pàsqua.1

I. TECNOLOGIA

Comencem per les eines de la nostra cultura que, com és habitual, tenen la virtut de transformar-la des de dins, donant-li un nou marc i noves possibilitats. Proposem com a mot clau “informàtica”. Darrere l’ús tan estès dels ordinadors i derivats, podem descobrir una nova antropologia, una altra manera de ser i de viure en aquest món. La reflexió i el consens sobre com dominar l’eina de manera intel·ligent, honesta i bella em semblen absolutament indispensables.

II. SOCIOLOGIA

Les relacions entre classes, pobles, cultures i religions han entrat en una nova fase, en la qual el més sorprenent és la realitat de les migracions. No sols Europa o els Estats Units estan sacsejats per aquest problema. Tots els continents i, en diferent mesura, tots els països s’hi troben implicats2. Proposem aquí dues paraules clàssiques: “justícia i pau”.

En fer una crida a la justícia, fem una crida a la creativitat legal, de la manera que molts ja han assenyalat, i a l’esforç per a una educació que, a través del sentit de la justícia, prepari la pau. Més que mai la necessitat de la pau constitueix un imperatiu enfront de les terribles amenaces de tot tipus, de carreres armamentístiques i de guerra salvatge. S’ha arribat a parlar de l’anarquia que ens espera.

III. ECONOMIA

És, potser, el punt fort d’una certa globalització que tendeix en primer lloc a la producció i al comerç, en una demografia abans mai aconseguida. Assenyalant aquí el “comerç equitatiu” com a concepte i pràctica a aprofundir, no fem res més que recollir un clam llargament difós, i del qual certs assaigs fan esperar noves perspectives i, fins i tot, amb respostes dels més poderosos a favor dels febles.

IV. POLÍTICA

Sociologia i economia condueixen inevitablement a la política. No hi ha humanisme sense un sistema de govern que refusa la constant temptació del maquiavelisme o del totalitarisme, fins i tot disfressat de democràcia. Es tracta d’aprendre de nou a governar-se dins del pluralisme de les possibles institucions.

De nou ens sembla que les aspiracions, així com certes realitzacions actuals, apunten amb raó a una “autoritat mundial”, les condicions de la qual, així com la forma de la seva constitució i del seu exercici han de ser objecte de moltes recerques i assaigs, i en els quals la “reforma” de l’ONU no és més que un aspecte ja assumit en la consciència universal3.

V. ESTÈTICA

La capacitat de fruir de la bellesa de la natura i la satisfacció de recrear-la, segons els mitjans dels temps i dels llocs, són un altre element essencial de tot humanisme. Sense les belles arts no hi ha joia, ni res tampoc d’aquell bri de contemplació que dormita en tot cor esperant ser desvetllat per un so, per un espectacle, per una nova harmonia.

Ara bé, estem en un moment complex. La visita als museus d’art contemporani, els concerts de música actual, les novetats en pintura, tenen molts cops quelcom d’angoixant4. L’arquitectura sembla, no obstant, irradiar amb obres d’una increïble envergadura, i sobretot el cine i les seves múltiples derivades informàtiques constitueixen l’expressió artística més reeixida d’avui. Podríem parlar d’un cert “barroc tecnològic i mediàtic”?

Serà aquest, de forma preferent, el camp d’acció de les belles arts per a un humanisme global? Es podria pensar en un intercanvi de poemes, de melodies i d’imatges, d’una major qualitat?

VI. FILOSOFIA

La mirada en profunditat, les qüestions últimes, la recerca de respostes realistes i satisfactòries han estat l’horitzó de tota cultura. No podem oblidar o menysprear el treball de la raó en aquest moment plural.

Tot i que els grans sistemes i els grans noms ens semblen una mica difuminats, un humanisme té sempre la necessitat d’aquest marc: la set de veritat és radical en tots, més enllà de les dades immediates. Els nostres infants retornen sobre “les qüestions eternes”.

Apuntem aquí cap a la categoria de “comprensió”. Es tractaria d’una filosofia del coneixement que s’obre a tota l’extensió del real amb un impuls d’intel·ligència serena, complementària, realista i aprofundida. No podrien trobar-se les categories necessàries per entrar en contacte raonablement amb tot el vast panorama de la globalització, sobretot en els seus aspectes humans, a fi de “comprendre”.

VII. PSICOLOGIA

La nova situació cultural d’Occident, i també d’altres continents a través de l’impacte mediàtic, té conseqüències psicològiques frapants, que afavoreixen la inestabilitat i les reaccions emotives i superficials. Tot és ràpid i no es té temps per a res. L’ànima sembla haver perdut pes.

Aquí proposem una paraula clàssica de la tradició occidental, però que retroba el tarannà meditatiu de la tradició oriental: “interioritat”. Per donar humanitat a la vida globalitzada i trepidant, què millor que la redescoberta del fons de nosaltres mateixos amb la immensa joia de la fecunda identitat de tota persona, de la seva singularitat i valor?

VIII. MORAL

La capacitat d’obrar lliurement, l’elecció reflexionada i eficaç, el compromís amb el projecte, el sentit de la responsabilitat i de l’honestedat: Hi ha quelcom de més humà i digne en el nostre ésser?

I, doncs, un humanisme moral a cultivar en les circumstàncies actuals en què, de vegades, la responsabilitat sembla diluir-se en els grans conjunts, i la fidelitat amb els compromisos, sobretot definitius, semble enfonsar-se en l’impossible.

Sembla que retrobar el sentit de “l’obligació” moral seria absolutament necessari per salvar la nostra humanitat. Sols la persona, que reconeix el valor de les accions i se sent de forma suprema obligada a fer-les o a evitar-les com a conformes o contràries a la seva pròpia dignitat, coneix la veritable llibertat i les seves autèntiques realitzacions.

IX. ESPIRITUALITAT

No oblidem de cap manera l’aspecte corporal del nostre ésser, i dins un correcte exercici esportiu veiem, una sana cultura humana, malauradament sovint transformada en espectacle, comerç, economia i, fins i tot, salvatjada.

No oblidem gens el que es podria anomenar l’espiritualitat ecològica, el respecte del cosmos pel que és gran i el que és petit. Però creiem que dins d’aquell fons de l’ànima on es viu la més profunda veritat i les experiències inesborrables, ens hi falta avui redescobrir el sentit de l’adoració. Sols aquesta actitud completa de reconeixement de la nostra petitesa davant el Creador i les seves obres són capaces de tornar a donar vida i entusiasme a una cultura que sembla incapaç d’agenollar-se, d’esdevenir humil, de reconciliar-se amb Déu.

X. RELIGIÓ

Heus aquí una de les més frapants novetats de la globalització: la relació directa i, a vegades, estreta entre les religions, deguda especialment als moviments migratoris. Altres generacions han conegut les altres religions pels llibres i les imatges. Avui, quasi a tot arreu, podem trobar fidels de les diferents religions del món. L’enriquiment i els conflictes estan a l’aguait, però el pluralisme religiós de les nostres societats és una dada incontestable. Hi haurà doncs diversos “Déus”? No ho creiem pas.

Proposem aquí l’aproximació, construïda des de la informació, la comprehensió, la paciència, la col·laboració i la pregària entre les diferents religions.

Recentment, els esperits desperts han assenyalat la importància capital d’aquesta entesa religiosa per al món actual, i el cèlebre encontre d’Assís de 1986 n’és una fita. Un gran i delicat camp de reflexió i d’acció s’obre als nostres ulls i als nostres cors en aquesta “aproximació” religiosa que es vol cada cop més profunda i pacífica5.

XI. CRISTIANISME

Jo no vull amagar que la meva reflexió i les meves propostes “per un humanisme global” les faig a partir de la meva identitat catòlica. Jo crec encara en la “paraula” particular atorgada a l’Església en aquest moment, donada la seva fe i la seva originalitat.

Reconec l’enorme dificultat de captar avui de forma empírica la “comunió romana”, especialment en el món dels teòlegs. Nogensmenys, m’atreveixo a proposar una paraula, o millor encara un testimoniatge a viure en aquest moment, en funció del veritable “humanisme global”. Es tractaria d’una presència atractiva del Crist Pasqual, de la forma que Ell mateix l’ha proclamat a l’evangeli de Joan (12:32). Aquesta Pasqua presentada, celebrada i viscuda per l’Església, és la garantia suprema i últim suport de la humanitat d’avui en busca d’unitat. I aquestes afirmacions tan tallants no tenen res d’intolerants quan són viscudes en l’Amor d’Aquell qui ha donat la seva vida com a penyora per a tothom.

CONCLUSIÓ

En poques paraules, proposem un humanisme arrelat i universal, o fent servir l’expressió de Senghor, una cultura que accepta la dinàmica de donar i de rebre. Això vol dir que cada persona, cada poble, cada cultura es posseeix, és coneguda, estimada i viscuda, “arrelada”, i per tant capaç de donar, però no d’imposar; al contrari, atenta a les riqueses dels altres, aquest humanisme es proposa “universal”, és a dir, capaç de rebre, de comprendre i d’enriquir-se amb el respecte pels altres, i tot això dins un harmoniós esforç que uneix tecnologia, sociologia, economia, política, estètica, filosofia, psicologia, moral, espiritualitat, religió i cristianisme.

Un “manifest”, sobretot si és “petit”, no vol ser cap tractat, sinó simplement un programa a desenvolupar.

Escriu aquestes idees condensades i impacients algú que, d’origen i formació europea, ha tingut la sort de viure i treballar a l’Amèrica llatina, l’Àfrica i l’Àsia, per tal de contribuir a la construcció d’aquest “humanisme global” arrelat i universal que pot donar la joia de viure en aquesta terra a les generacions d’avui i de demà.

 


Notes:

1. Encara que el títol podria fer pensar en el cèlebre assaig de Maritain, Humanisme integral, estem lluny de proposar una visió completa d’aquest tipus, però reconeixem en ell una font personal d’inspiració amb altres autors com Guardini, La Pira, Legaut, Tagore, Senghor, Pau VI i Joan Pau II.

2. Al Senegal, vaig trobar refugiats de Sierra Leona i de Sri Lanka, al Camerun de Ruanda i Burundi, a les Filipines del Vietnam….

3. A partir de la Populorum progressio de Pau VI, hi ha una nova sensibilitat pels drets dels pobles.

4. Al Fòrum de les Cultures de Barcelona (2004), hi havia una significativa exposició sobre “El fracàs de la bellesa i la bellesa del fracàs”.

5. Pensem, per exemple, en la comunitat de Sant Egidio i el seu fundador Andrea Riccardi. Cf. Vaticà II, Lumen gentium n.1.