Ja fa un parell d’anys o més que en Salvador Cardús deia, en un article seu, que certament era molt important saber que calia fer fins al dia de la independència, però que potser ho era tant o més saber que calia fer a partir de llavors. I encara que a molts els pugui semblar prematur, hauríem de fer-nos-en tots una primera idea.
Com era perfectament previsible, a mesura que fem camí s’intenta posar-nos cada vegada més obstacles i desanimar els més tebis. Al mateix temps, però, podem veure gairebé cada dia com els polítics espanyols fann una atzagaiada darrera de l’altra -i això en tots els camps: educació, economia, justícia, etc.- que encara fa créixer més la munió de ciutadans que vol espolsar-se del damunt una gent i un estat que són un model de desgovern i de manca de respecte pel nostre poble. Per arribar a bon port, malgrat traves, mentides, calúmnies i tot el repertori del clavegueram estatal, hi han molts experts d’excel·lent qualitat que aconsellen les nostres institucions amb un saber ben fonamentat, per a poder salvar tots els esculls que hi ha a la ruta. Igualment, és clar, n’hi ha d’altres que ja miren més endavant i rumien que cal fer a curt i a llarg termini quan la independència sigui ja un fet.
Jo no sóc cap expert en res. Sóc només un llec, un català més que, igual que altres, també es trenca el cap pensant què caldria fer per tal que el nostre país s’assembli el màxim possible a com el voldríem, sabent, però, que la perfecció no és aconseguible i que tot el que podem fer és obrir camins més o menys dreturers que altres generacions vagin continuament refent a la seva mida. En uns quants articles (pocs; no us espanteu) miraré de concretar un mica aquestes reflexions i agrairé molt els comentaris que els amics lectors vulguin fer-me, sigui que hi estiguin d’acord, sigui que creguin que toco campanes.
Un primer punt que cal considerar és la necessitat de que no es produeixi cap buit en la seguretat jurídica de les persones en tots els aspectes possibles. El principi general que s’ha exposat és que segueixin vigents les lleis espanyoles fins que siguin substituïdes per altres que aprovi el parlament català- Això, però, pot prestar-se a malentesos o a interpretacions interessades que, ni que els seus efectes fossin temporals, pels afectats podrien crear seriosos problemes. Per exemple, no podem acceptar que hom pretengui que la constitució espanyola del 31.10.78 segueixi vigent en la seva totalitat fins que n’hi hagi una de catalana, que no es pot fer a empentes i rodolons. La part que n’ha de seguir vigent sense reserves de cap mena, és la compresa en els articles 14 a 54, que regulen de forma general els drets dels ciutadans i les llibertats públiques, de manera que són aplicables a qualsevol país de la nostra àrea cultural. Quan es va fer la constitució espanyola es va agafar com a model per a moltes de les seves parts, i sobretot per aquesta, la constitució federal alemanya que, per la seva excel·lència i profund sentit democràtic ha servit de pauta per a moltes de les constitucions dels nous estats que s’han independitzat des del 1950 fins ara, i que podria tornar a servir de referéncia i de punt de partida per a la que adopti una Catalunya sobirana.
Per a tots els altres articles de la constitució espanyola, l’aplicació dels quals es pogués acceptar provisionalment, se n’hauria de fer, per part del parlament catalá, o d’un decret del govern català que sigui després refrendat pel parlament, una relació detallada dels articles o d’aquella part d’ells que provisionalment seguissin sent d’aplicació al territori català.
El següent punt crec que hauria de ser que, per principi, s’eviti ja des de bell començament crear institucions o funcions públiques que no tinguin unes raons clares d’eficiència i guardar-se com d’escaldar-se de luxes i de disbarats de representació sumptuària als que tant afeccionats són els nostres veíns de ponent. Una Catalunya independent ha de tenir una representació digna a aquells països on sigui de gran utilitat, però ha de ser a la mida de les possibilitats reals del país. No es pot tenir p.e. una representació a Nova York a un edifici atrotinat del Bronx o de Harlem, però tampoc cal una torre a un barri residencial dels més exclusius amb un moblament escandalosament car.
En principi podem dir que tampoc ens calen dues cambres legislatives. Amb el parlament en la seva forma actual potser n’hi hauria prou. No ens cal, per descomptat, cap senat sense funció justificada i que només serveixi per ampliar inútilment la nómina de polítics “col·locats”. En aquest punt, però, pot haver-hi un interrogant. Pot caldre una cambra, degudament reduïda (1 delegat per comarca, o tres per vegueria, o un model semblant) que tingués com a funció evitar un predomini massa gran de l’area metropolitana barcelonina enfront de la resta del país, i el vot de la qual fos precís per a aprovar qualsevol mesura que afecti directament les competéncies o la financiació de les comarques. En tornarem a parlar en un altre lloc d’aquestes reflexions.
En un altre ordre de coses, i contra el que molts segurament opinaran, seria partidari de que Catalunya no fos una república presidencial, sinó una de parlamentária. No una amb un president omnipotent (o gairebé), sinó amb un de funcions representatives, amb un límit màxim de dos periodes presidencials, amb poques, però clares atribucions executives, i la importància del qual resideixi més en la seva personalitat humana i en una autoritat moral reconeguda per tothom. Un home o una dona que pugui representar els catalans al món, sense les limitacions partidistes de la política diària. I aquesta posar-la en mans d’un Conseller en Cap, amb els mateixos poders que una Merkel a Alemanya o un Cameron a la Gran Bretanya. L’exemple alemany m’ha convençut de la bondat d’un sistema en el que pugui mostentar la representació oficial de Catalunya una personalitat apartada del joc partidista diari i que pugui picar els dits (ni que només sigui amb els seus discursos) als governants propis si s’aparten gaire del camí que pugui ser millor per als ciutadans. Em podria imaginar perfectament, p.e. una presidenta Carme Forcadell o Muriel Casals, o un president Salvador Cardús. Però segur que hi ha moltes altres personalitats que encaixarien perfectament en un càrrec així i que li donarien el prestigi que aquest requeriria. Igualment em podria imaginar que el primer president d’una Catalunya sobirana, si ell ho acceptés, fos Artur Mas. Si Mas aconsegueix ser l’home clau que porta el país a la seva sobirania plena, i si, com ha anunciat, vol llavors retirar-se de la política activa, potser podria encaixar bé en un lloc molt menys sacrificat i esgotador que el que té ara. S’ho mereixeria plenament, però si no ho volgués caldria respectar-ho.
Fins a les següents reflexions, si em feu l’honor de llegir-les.
