Així, a cop fred, la pregunta pot semblar una mica sobrera. La definició que en fa el diccionari, sembla prou clara: “Llei fonamental d’un estat que estableix i garanteix els drets i els deures dels ciutadans, regula el sistema de poder i defineix els organs i llurs formes i llurs funcions, com també el conjunt de relacions entre ells”. Sembla prou clar com per no començar ara a buscar els tres peus al gat. Ho sembla, però no ho és.
Una constitució acostuma a ser redactada en primera versió per una comissió de juristes i de polítics, després discutida, corregida i aprovada en una Assemblea Constituent, i finalment sotmesa a referéndum, a l’aprovació de la població del país. És el moment en que tots els corrents polítics i socials volen dir-hi la seva i deixar-hi la seva emprempta. És el moment en que totes les utopies volen ser tingudes en compte i en que tots els idealistes volen convertir la llei fonamental en l’eina per a convertir el país en el paradís que somnien i que així creuen possible de realitzar. I com que el paradís és el somni inabastable de tota la gent d’aquest món, sobretot dels que tenen poc per perdre, sempre hi ha qui els segueix. En el cas de Catalunya, i en el moment de redactar la nova constitució, cal tocar molt de peus a terra i no voler dissenyar un Lamborghini quan el país (com la majoria de països) no dóna per més que per un Seat utilitari.
Quan una constitució estableix uns drets dels ciutadans, això significa obviament que l’estat està en disposició de garantir-los, ni que sigui després que el ciutadà els hagi reclamat a través dels tribunals. Un dret que sigui desitjable, però que no sigui garantible, no té cap lloc a la constitució. Per posar dos exemples absurds, però il·lustratius, hom pot considerar desitjable que tothom tingui dret a ser feliç, o a guanyar un mínim de 5.000 euros mensuals. Però com que cap estat està en disposició de garantir-ho, cap dels dos desigs es pot convertir en dret constitucional.
Per això caldrà refusar tots els intents (i n’hi haurà) de fixar a la constitució catalana unes exigències que l’estat no podrà complir. El principi bàsic de tots els que desconfiem d’un estat totpoderós, és que aquest es limiti a fixar un marc clar pels actors de la societat civil i deixar-los-hi via lliure, dins d’aquest marc fixat per unes lleis generals. Certament la fixació d’aquest marc inclou una intervenció puntual més concreta per a impedir abusos o situacions que derivin en perjudici de la dignitat de la persona. Però això no vol dir donar carta blanca per regirar tot el sistema de convivència del país, ni que l’estat pugui creure ser més savi ni més eficient que els individus que el formen.
Caldrà tenir en compte també, que la independència no ens convertirá en cap illa de benaventurats. Seguirem pertanyent, i de manera molt estreta, a una Europa en la que coexisteixen pobles i maneres de fer molt diversos, però als que la convivéncia obliga a un mínim de coincidència en la vida política i econòmica. Una de les causes de la crisi actual és precisament que alguns països això ho han tingut massa poc en compte. I què vol dir això si parlem d’una constitució catalana? Al meu modest parer de llec, significa, net i ras, que no ens podem apartar gaire del model polític, social i econòmic dels altres països de la UE. Vol dir que els desigs de perfecció de la pollítica social no ens pot fer oblidar les realitats de la vida econòmica. Vol dir que les imperfeccions de la democràcia representativa no ens han de fer oblidar les de la democràcia directa, assembleària, de base, o com volguem dir-ne. Vol dir no oblidar que, com va dir Churchill, i es referia de manera molt clara a la representativa: “la democràcia és el pitjor sistema polític, si exceptuem tots els altres”.
Una mostra recent, i bastant dràstica, del que passarà en el moment de fer la constitució, quan els utopistes, els idealistes de bona fe i els somniatruires creguin que ara podran capgirar-ho tot a la seva mida, ens l’ha donada no fa gaire la senyora Forcades. d’aquest grup que precisament s’anomena “Procés Constituent”. Ha demanat que en el futur se suprimeixin els partits, perquè no funcionen com cal i no representen, doncs, l’autèntica voluntat dels que diuen representar. Mirem-nos-ho. La democràcia representativa (l’assembleària pot funcionar com a máxim en un àmbit local de petites dimensions) es basa en la formació de partits polítics que representin els corrents d’opinió que hi hagi al país. Que, a la pràctica de la política diària, els partits no sempre actuen amb la nitidesa de procediments i de mires que teòricament haurien de tenir és sovint constatable i produeix un rebuig per part dels electors. Però demanar que se suprimeixin els partits és tocar campanes i de les més grosses. O aquesta senyora vol una dictadura dels que creguin que estan en posessió de la veritat absoluta (com totes les dictadures, i ja sabem el pa que s’hi dóna) o vol només uns grups básics informals que no podran moure ni una agulla si no es constitueixen en grups formalitzats d’opinió i ja tornem a tenir els bescantats partits, potser amb un altre nom, tant li fa. Però del problema dels partits i del sistema electoral ja en parlarem un altre dia.
En resum, i sempre partint de la meva condició d’humil llec, vull dir amb tot plegat que la constitució no l’hem de recarregar amb detalls que no corresponguin a desigs no garantibles, o a la feina legislativa normal del parlament. I, cremats per l’exemple espanyol, no hem de considerar la nova constitució com unes taules de la llei vàlides eternament. Cada generació hi ha de poder fer els canvis que cregui oportuns. Fem-la, quan vingui l’hora, tan curta i tan precisa com poguem.
Seguirem un altre dia. El proper 11, parlaré del sistema electoral; el 18, de la possible relació d’una República Catalana amb la resta dels Països Catalans. I a partir del 8 de gener, comentaré les opinions rebudes tant al MD com per altres conductes. I gràcies a tots per bastir una mena de fòrum ben animat.
