Amic lector: ja sé que ara el TEMA és la doble pregunta de la consulta. Però com que ara precisament tothom en parla, he preferit avui acabar les meves “reflexions”, i després de cap d’any dir-hi també la meva, començant pel ressò que fins llavors hi hagi hagut a la premsa en alemany i sobre què pot representar el nou govern alemany de cara a Catalunya. Parlar del ressò sobre aquestes reflexions ho hauré d’ajornar una mica més. Segueixo, doncs.
El procés de transició nacional deixa de banda de moment, perquè no hi ha altre remei, el concepte fusterià dels Països Catalans. Els esforços, atinadament, van tots dirigits a aconseguir la independència del Principat, l’única part dels PCs on hi ha una majoria clara de la població que la desitja. Una República Catalana, però, no es pot desentendre totalment de tots els germans que se senten part de la mateixa nació cultural i haurà de deixar-ho ben clar d’alguna manera. Al mateix temps, però, caldrà fer-ho de manera que no es produeixin malentesos, amb efectes contraris als que es desitgin.
Al meu humil parer de llec, en un Títol Preliminar de la nova constitució catalana és on podria encaixar una referència a les altres terres germanes. Aquí consignaré un primer esborrany de com crec que podria ser aquesta referéncia, i seguidament miraré de justificar els seus termes. Un possible text que m’imagino, és el següent:
“La nova República Catalana referma, davant de la comunitat internacional, la consciència dels seus lligams històrics i culturals amb els altres territoris europeus on es parla la mateixa llengua i es comparteix la mateixa història cultural i humana [aquí es podrien enumerar o no, segons es creiés més convenient, quins són aquests territoris]. Aquests lligams no tenen res a veure amb fronteres polítiques ni amb irredentismes propis de segles passats. La relació d’aquests territoris amb els estats dels que formen part correspon determinar-la, en tot moment, només als seus habitants. La República Catalana, però, els hi oferirà sempre la seva ajuda i suport en tot allò que es refereixi a la conservació de la pròpia llengua i de tots els aspectes de la seva vida cultural i identitària, forjada en el curs d’una història comuna. Així mateix, i dintre de les possibilitats que obrin en aquest sentit els tractats europeus, procurarà de mantenir-hi en el camp econòmic un tracte de preferència que repercuteixi en un benefici mutu”.
Una formulació així tindria, crec jo, els següents avantatges:
-Remarcar davant del món l’existència d’una nació o comunitat cultural definida per una llengua i una cultura diferenciades i no per una pertenència a uns estats determinats.
-Desarmar qualsevol sospita d’irredentisme territorial que provocaria de seguida tant el rebuig dels governs de la UE, com el de tots aquells valencians i mallorquins que han manifestat més d’una vegada que “no volien canviar el jou de Madrid pel de Barcelona” (els que recelen d’un possible “imperialisme català”).
-Deixaria clar que qualsevol canvi polític en l’estatus d’aquests territoris només pot venir de la voluntat dels seus habitants i no pas de qualsevol aspiració decimonònica del nou estat català.
-Deixaria clar que qualsevol acció (u omissió) dels estats espanyol i francès que atemptés contra la llengua i la cultura dels territoris respectius de llengua catalana, provocaria la protesta de la RC davant de les institucions europees corresponents.
-Tot plegat, quedaria definit en la part declarativa de la constitució i no en la seva part obligatòriament vinculant que només podria referir-se als habitants de la RC. Aquest caràcter declaratiu deixaria els governs de la RC en llibertat per donar a les relacions amb els altres PCs aquell caràcter i aquella amplitud que en cada moment i en cada època es creiessin adients i factibles.
Partint de la situació fàctica actual, aquest podria ser un procediment sensat de suibratllar l’existéncia d’una comunitat de cultura més enllà de les fronteres de la RC, sense, però, provocar innecessàriament animositats i recels contra el nou estat.
Això no prejudicaria que (en un futur segurament bastant llunyà) l’evolució de la UE no pugui donar algun dia lloc a altres configuracions territorials més d’acord amb les realitats humanes que amb els antics estats. Però haurien de ser sempre els territoris afectats els que ho decidissin i agafessin les iniciatives pertinents. Mai per noves imposicions que en substituissin d’antigues.
