No és cap secret que Catalunya ha perdut sobirania en quasi tots els camps, però un dels més preocupants és l’àmbit ideològic. És possible que, a causa d’una concepció absolutament errònia del que significa eixamplar la base –que per altra banda, és necessari-, hàgim perdut la sobirania en quant a les idees i les polítiques que volem fer al nostre país.
Així, per una banda ens trobem amb una esquerra catalana que ha condicionat el seu pedigrí d’esquerres a l’aprovació del món del PSC-PSOE, d’Unidas Podemos i dels Comuns, i del seu univers mediàtic. Qualsevol discurs o política va orientat a aconseguir la seducció d’aquest sector polític, una seducció que ha acabat confonent-se amb una paraula molt similar en la forma i molt diferent en el fons: la submissió.
La trampa de tot plegat la trobem quan ens preguntem: què vol dir ser d’esquerres per a PSC-PSOE, Unidas Podemos i Comuns, i el seus sectors afins? És d’esquerres aprovar la monarquia de Felip VI? És d’esquerres arribar a l’alcaldia de Barcelona de la mà de Manuel Valls? I pactar amb Ciudadanos les pròrrogues de l’estat d’alarma? I impagar els ERTOS a centenars de milers de treballadors? I enviar ajudes a empreses amb la seu a paraïsos fiscals? I…?
La resposta a aquesta pregunta és més fàcil del que sembla: ser d’esquerres vol dir el que ells vulguin en cada moment, i segons els convingui. Així, arribar a l’alcadia de Barcelona de la mà d’un Valls és d’esquerres, però oposar-se a un Estat d’Alarma excessiu i passat de rosca és de dretes. És per això que l’esquerra catalana sempre sortirà perdent en aquest joc, perquè no és ella qui posa les normes. Quan tu jugues a un joc on el rival posa les normes i les canvia quan li interessa, només pots acabar perdent: mai no seràs prou d’esquerres.
En aquest joc trucat i trampós han decidit participar-hi els tres partits independentistes amb representació parlamentària, però cal fer una distinció. Si ERC i la CUP ja el juguen amb una bola de metall lligada al turmell, no cal dir que per a JxCat, pel seu passat recent, és una empresa perduda d’inici. Aquest últim partit és qui hauria d’estar més interessat en sortir d’aquesta roda quan abans millor.
Així, entrant en l’altre suposat àmbit de l’arc polític català -el centre-dreta- ens trobem amb un fenomen igualment interessant i surrealista: la pura i simple inexistència d’un partit de centre-dreta català. Quelcom insòlit i sense precedents en els països del nostre entorn. A més a més de l’encotillament per la banda esquerrana que hem esmentat abans, el centre-dreta català es troba, per afegir més pressió encara, amb la insuportable i auto-imposada comparació amb PP, Cs o VOX.
Disposant de referents con Angela Merkel, hom diria que la mirada del presumpte centre-dreta català està més pendent dels retrets dels Comuns, i de què fan o deixen de fer les tres dretes extremes espanyoles, que d’assemblar-se a la CDU de la cancellera alemanya. Una mandatària que, per cert, ha adquirit la dimensió de personatge històric des d’una òptica del creixement econòmic, el benestar social, l’ecologisme i del feminisme. No hauria de ser tan difícil i vergonyós, creiem alguns, que un partit català i independentista defensi el model de Merkel per a Catalunya.
Les conseqüències de tot això van més enllà de l’estètica, i repercuteixen directament en les polítiques i el benestar de la població de Catalunya, com també en la credibilitat de l’independentisme. En què es tradueixen?
Pel que va a les esquerres catalanes, cada cop es troben més empeses a buidar el contingut nacional del seu discurs per temor a ser titllats de “nacionalistes”; a situar-lo en òptiques cada vegada més hispanocèntriques per por a ser titllats “d’insolidaris”; i a defensar idees de tall populista on, a través de presumptes polítiques socials, es pretén comprar el suport de les classes populars en un exercici que ens recorda massa al clientelisme practicat per certes esquerres espanyoles, com ha denunciat diverses vegades l’economista Germà Bel.
En quant a l’àmbit que hauria d’ocupar el centre-dreta català –que, insisteixo no existeix com a oferta política- la conseqüència d’aquesta manca de sobirania en quant a les idees es tradueix en una indefinició ideològica absoluta, una buidor que només pot omplir-se amb constants apel·lacions a la “unitat” i a un cert populisme independentista. Tot plegat, deixant orfes a centenars de milers de catalans que, consideren, calen polítiques orientades a invertir una tendència econòmica que ens apropa més a Argentina, que no pas a la Dinamarca o Massachussetts promesos.
En resum, tenim la sensació de que són els rivals els qui han ampliat la base en el nostre camp. Potser no en el nombre d’escons, però sí en quant a convertir-se en els redactors de la nostra agenda política, i en quant a desarmar-nos intel·lectualment i ideològica tant en l’àmbit de la lluita independentista, com en el camp econòmic i social.
