Segur que tots heu conegut aquell xicot —o n’heu sentit a parlar— que, quan li dius d’anar a viure junts, et respon que ha d’acabar la carrera. Quan ha acabat la carrera, surt amb allò que no és moment de lligar-se tant, que abans li cal una feina estable. Sempre va amb el pas canviat, amb l’ara no toca. Sempre va un pèl tard. Tu t’hi vas adaptant, vas ajornant la presa de decisions més definitives per allò que junts som més forts i, al final, quan té una feina estable, talla amb tu i “allò tan maco que teníeu” se’n va a can Pistraus.
Això és Catalunya Sí Que Es Pot (CSQEP): fer tard i tenir un problema per a cada solució. Hi ha persones complicades perquè són capaces de complicar les coses més senzilles i grups humans o polítics que actuen d’idèntica manera: intentant introduir matisos, peus de pàgina i bizantinisme allà on es demana claredat. Que volem fer una consulta que es respongui amb Sí o No? No s’aturen fins que també hi ha un Sí-No. Que es munta una mani netament indepe? Demanen que s’hi puguin sentir còmodes els que encara no tenen decidit el sentit del seu vot, com si no tinguessin l’opció de tornar a encerclar “la Caixa” cada 11-S. Que vols fer unes eleccions plebiscitàries i excepcionals, només per decidir la sobirania? Ells, aleshores, et diuen que ho volen decidir tot.
Com que he conegut més d’un d’aquests experts en Nicaragua i el Sàhara Occidental, ja sé que el gran problema és Convergència. Hi professen un odi visceral, gairebé instintiu (Ubasart: “En la campanya, farem servir l’odi contra Mas”.). Quan senten dir Mas o Convergència, respiren alleujats perquè se senten com peix a l’aigua. Aleshores activen el mantra que CDC és el PP amb barretina i dediquen més temps a atacar l’administrador, suposadament connacional, que a carregar contra l’amo del tros (Hisenda espanyola, exèrcit espanyol, Gobierno de España, etc.). Un amo del tros amb qui, dit sia de pas, pacten sempre que poden en la seva versió regional del PSOE.
Pel que fa a la llengua, segur que hi ha matisos, però els d’ICV que conec i els de Podemos que he observat —Baix Llobregat i l’Hospitalet— creuen que les llengües pròpies de Catalunya són dues: el català i el castellà. No mantenen el català davant d’algú que se’ls adreci en castellà, no fos cas que se sentissin incòmodes, i fins i tot els sembla ridícul que algú ho faci, perquè obliga l’interlocutor a un suposat sobreesforç. Creuen que la immigració s’integra en el país de rebuda si fa vida en espanyol i amb marc mental espanyol. Al capdavall, on s’han d’integrar és en la societat espanyola (“prou feina tenen ja d’anar tirant perquè, a sobre, els atabalis amb el català”).
Quant al consum de mitjans, s’han mantingut per sempre fidels a ‘El Periódico de Catalunya’ i a ‘El País’, malgrat que aquest darrer ha perdut a Catalunya un de cada quatre lectors entre 2011 i 2015 (a mi ja em van perdre abans), han incorporat ‘Público’ a la dieta i tenen La Sexta i Cuatro com a canals televisius de referència, perquè TV3 adoctrina. Évole i el seu compromís els semblen exemplars i Risto Mejide, també, encara que a vegades catalaneja massa (ai las!, aquell article laudatori de les VamCats).
Així que, pel que fa a mi, no faré cap esforç d’intentar eixamplar l’independentisme mirant de convèncer els suposats indecisos de CSQEP. Bàsicament, perquè no hi veig cap indecisió, sinó tot de certeses clares i rotundes pel que fa a enemistats polítiques, adscripció nacional i actituds lingüístiques. Se sol dir que quan teníem les respostes ens van voler canviar les preguntes i, francament, a mi aquest cop no em ve gens de gust que em canviïn la del 27-S.
[Si t’ha agradat aquest article, potser també t’agradarà aquest altre: “L’unionisme soft de Catalunya Sí Que Es Pot“]
