Un antic text oracional càtar deia que el seu déu, és a dir, el déu dels “esperits bons” -el dels “homes purs o càtars”, “els homes bons” els “immaculats”- “mai no s’equivoca, mai no menteix, mai no va errat”…”Senyor –continuava l’oració- “ensenyeu-nos a saber el que vós sabeu i voler el que vos voleu…També ell ha donat la vida als dolents…però aquests es perden sempre perquè procedeixen del maligne”.
Així semblen viure i raonar els polítics que governen i els qui estan en la oposició, segons el torn que els pertoca: tots ells, governants i opositors, es creuen ser “bons”: els qui governen només creuen que el bé el fan ells, mentre els altres sempre estan equivocats. Però també els acusats d’ “equivocats” pensen el mateix dels qui governen. Per això, els uns i els altres mai no coincideixen en plantejaments educacionals, econòmics, socials, familiars etc. Per la mateixa raó, es desdiuen i contradiuen, s’acusen i s’excusen alhora mútuament i s’emboliquen amb arguments i debats que fan feredat. Per a uns un determinat fet és un fracàs, i per als altres el mateix fet és un èxit.
Ara bé tots coincideixen en “participar” de la infal·libilitat quasi “divina” que els concedeix el seu bon déu. Cada partit i cada polític, per tant, es creu el “bo”, sigui d’esquerra, de centre o de dreta. I naturalment els que estan a l’oposició no n’encerten ni una, segons els governants de cada legislatura: aquests -i també els altres des de l’altra banda- es creuen tenir la llum de la bondat. Significa això que “uns” caminen forçosament en les tenebres i mai no fan ni faran res de bo o de ben fet.
Hi ha una mena de catarisme polític dominant? Difícil d’esbrinar o de saber ja que la postura d’uns i dels altres s’assembla tant, en els debats -l’hora dels reprotxes mutus, de les crítiques-, que també en moltes afirmacions coincideixen a l’hora d’equivocar-se: quan menteixen o quan cauen en la corrupció. Tots, després, ho justifiquen des de la suposada “bondat” de què es troben investits pel seu déu o per la bondat de què gaudeixen. El poder de la política governant o el fet d’estar a l’oposició els fa bons. I, per això tots en poden presumir d’aquesta “bondat”; cap veu els propis defectes ni la pròpia feblesa o vulnerabilitat. Cadascun només veu la maldat del contrari.
I en tot el joc -essent un joc que no fa cap gràcia ja que les cartes estan “marcades” d’antuvi- hi ha una incoherència maniquea que espanta, a l’hora de la veritat..
Continuarà…
