A més a més del que hem fet avinent la passada setmana, hem d’afegir -i potser és part de la “bondat càtara”– que tots cauen en les mateixes bondats i malvestats: repeticions d’uns magnífics eslògans i d’unes grans promeses; tots incideixen en els suats tòpics que cansen al ciutadà de a peu; tots tenen la memòria curta, quan els convé, oblidant les pròpies errades; practiquen un cert despotisme, “no gaire il·lustrat”, i cauen en constants contradiccions…Tots ells es consideren uns “il·luminats” per una llum procedent d’aquella bondat innata ja esmentada; tots tenen la fórmula salvadora per implantar un règim social just, no com els “altres”, els “opositors”. Tots són “savis” o “ignorants” segons els convingui o els toqui la sort de governar.
Només els dolents -o sigui els “altres”, es diguin com es diguin, siguin de dretes, de centre o d’esquerres- la espifiaran sempre ni que esdevinguin bons o ho semblin quan arribin al poder. I així ha passat sempre: amb les monarquies absolutistes de l’Antic Règim, durant la Revolució francesa; ha succeït amb les Monarquies parlamentàries, amb el Capitalisme liberal, amb els Marxismes i amb les Dictadures de tota mena…Qui fou el bo, qui fou el dolent ? Chi lo sa !
D’aquesta manera no hi ha manera d’avançar. La política ja no és l’art del que és possible, sinó que, com deia D’Alembert, “la política és l’art d’enganyar els homes”, presentant-se com una lluita aferrissada entre el “be i el mal”, entre la “veritat i l’error”: la veritat i el bé que tots ells tenen contra l’error i el mal que els altres ensenyen -hi ha un cert plantejament maniqueu de fons-; hi ha també una avorrida contesa entre unes “majories vencedores i minories perdedores”, entre els “bons i els dolents” com hem repetit manta vegades,..I en aquesta flamant o encesa confrontació càtaro-maniquea es perden els papers i es s’esvaeixen moltes forces, perquè aquestes es dediquen a desautoritzar el contrari, peti qui peti i sigui qui sigui. “L’enemic es troba en les mans del maligne”, pensen tots ells. Només nosaltres –així ho consideren– serem capaços de substituir la injustícia per la justícia, l’error per la veritat…I amb aquest descarat batibull de lluites, hom es pregunta: on es troba veritablement la recerca del bé comú ?…perquè els presumptes bons -que potser seran titllats de dolents en poques hores- o els anomenats dolents -que tal vegada es veuran bons en les properes eleccions- s’estimaran ells mateixos els més justos del món, com per art de prestidigitació.
No valen les mitges tintes: caldrà dir que aquests “catarismes” tenen en comú la hipocresia de la mentida ornada de veritat. I el fet d’estar en mans de tots ells ens porta al caos i al desconcert. Ja Goethe ens havia amenaçat des de la desesperança: “La humanitat serà més sàvia i més penetrant, però no millor; ni més feliç ni més activa. Sento ja l’arribada d’un temps en que Déu li retirarà la seva complaença i haurà de destruir-ho una altra vegada per tal de renovar la creació”.
