A Espanya parlen de “patriotisme constitucional” com si tingués res a veure amb ells. D’acord amb aquesta doctrina, el que uneix els membres d’una nació és un acord legal –la Constitució de 1978 a Espanya– sobre el sistema de drets i deures individuals que garanteix la convivència en llibertat, i les institucions que han d’actuar com a garants. L’estat, per tant, s’ocupa de la convivència d’individus considerats iguals, i es manté neutral pel que fa a qüestions ètniques, culturals, religioses o d’altra mena que es considera que pertanyen a l’àmbit de l’individu en exclusiva. És el “nacionalisme cívic”, per oposició al “nacionalisme ètnic”, que, diuen, atempta contra l’autonomia de l’individu tot considerant-lo una simple peça d’una comunitat generalment imaginada.
No entraré a valorar aquesta crítica del nacionalisme “ètnic”, al qual s’atribueixen tots els mals del món i que sempre afecta els altres, mai un mateix. Però en la pràctica el nacionalisme cívic s’enfronta a dificultats insuperables. La primera és una qüestió de legitimitat. Legitimitat temporal en el sentit de justificar per què un pacte establert l’any 1978, posem per cas, pot seguir vinculant els membres de generacions posteriors que mai no han estat consultades, sobretot tenint en compte que és un pacte entre individus, no entre grups o comunitats. És el problema de totes les teories basades en el concepte de “contracte social”.
També és discutible quin criteri s’ha fet servir per decidir qui havia de ser partícip d’aquest pacte i qui n’havia de quedar exclòs. Els catalans havíem de ser partícips del pacte perquè sí, i en canvi els gibraltarenys, que segons els representants institucionals espanyols han nascut i viuen en territori de l’estat, no van ser cridats a exercir el sufragi.
Tanmateix, tots els nacionalismes que reivindiquen el seu caràcter de cívics, amb independència de la terminologia que emprin, han mirat d’atribuir-se alguna mena de legitimitat que estableixi un vincle emocional, i no merament contractual, entre els membres de la nació. Si analitzem el discurs i la praxi del nacionalisme espanyol, veurem com el component cívic hi és testimonial.
Segons el “no-nacionalisme espanyol”, en primer lloc, Espanya és una nació i, per tant, el subjecte de la sobirania és el conjunt de ciutadans espanyols. L’existència de comunitats autònomes no comporta cap fragmentació del subjecte sobirà. La sobirania és indivisible i imprescriptible, i la seva titularitat és inalienable. Dit d’una altra manera, és eterna i té característiques més divines que no pas humanes. El concepte de pacte cívic, de moment, no apareix per enlloc.
S’admet la pluralitat cultural, institucional i jurídica de la nació, però com una petita concessió perquè no rondinem. En realitat el redactat de la Constitució s’inspira en la històrica concepció supremacista castellana, més que no pas en consideracions liberals. Així, el que és castellà o assimilat és comú (“lo que nos une”) encara que històricament només sigui producte de la imposició. Només cal veure el tracte que la Constitució dóna a les llengües de l’estat, amb un reconeixement completament asimètric dels drets de cada individu en funció que la seva llengua materna sigui la “comuna” o sigui una de “vernàcula”. També és asimètrica la consideració i les garanties de què han de ser objecte les comunitats lingüístiques no castellanes per part de les institucions.
En segon lloc, Espanya com a realitat nacional és una comunitat política i cultural forjada objectivament per la història, com a mínim des de l’edat moderna. Aquesta és la seva font de legitimitat per considerar-se una nació i atribuir-se la sobirania exclusiva sobre els territoris que abasta l’actual estat. Per això tenen també una Reial Acadèmia de la Història que decideix quina és la història oficial, i el que no s’hi ajusta només són manipulacions i mentides dels nacionalismes perifèrics, que necessiten crear un relat històric per al que en realitat només són comunitats imaginades. La pega és que, si demà ens independitzem, sigui pel mitjà que sigui, això també serà producte de la història.
En tercer lloc, l’actual nacionalisme espanyol se centra en la defensa de la Constitució de 1978, que consideren manifestació d’un patriotisme plural i obert que inclou la defensa de les llibertats individuals, davant els nacionalismes perifèrics etnocèntrics, violents i incompatibles amb els valors cívics i democràtics. És cert? En absolut, la Constitució està redactada a partir d’una consideració ètnica o cultural de la nació espanyola. Ja hem vist abans l’exemple del tractament de les llengües que conté aquesta norma suprema. Però la cosa no s’acaba aquí.
A l’hora d’aplicar mesures de control del correcte funcionament de les institucions, la Constitució sempre parteix de la desconfiança envers les autonomies, mentre a l’estat central sempre se’l considera exempt de sospites. És la manera d’assegurar-se que l’última paraula en tot sempre correspondrà al grup cultural majoritari, que podrà així imposar els seus designis fins i tot en les comunitats on mai no ha estat un grup autòcton, sinó producte de migracions o de fortes pressions envers la població autòctona perquè abandonés els seus codis i costums.
Així, l’esta central gaudeix de mecanismes per obligar les autonomies a executar les seves polítiques. En canvi, no existeix cap disposició per assegurar a les autonomies que l’estat central complirà els seus compromisos i respectarà l’ordenament jurídic. Si Catalunya es nega a aplicar la llei Wert, el govern central pot emprendre mesures executives, com la inhabilitació de funcionaris, o obligar Catalunya a pagar escoles privades per assegurar-se que sí que l’aplicarà. En altres autonomies on la presència del castellà al sistema educatiu és molt superior al de la llengua pròpia, paradoxalment, aquestes mesures no són aplicables. En canvi, si l’estat central no respecta els criteris de finançament establerts per l’Estatut d’Autonomia, que és una llei orgànica de les Corts Generals, Catalunya no hi pot fer res.
Els nacionalismes d’estat donen la nació per preexistent. La identitat nacional està present en la vida quotidiana i és assumida pels individus al llarg del procés de socialització (el que s’ha anomenat “nacionalisme banal”). Però això no significa que no siguin nacionalismes. L’estat espanyol, tal com demostra la Constitució, és l’estat que representa la nació ètnica espanyola, de la qual n’és exclosa la nació catalana. Per tant no és un estat neutral en absolut, i Catalunya, com s’ha vist en els últims 30 anys –en realitat hauria de dir “els últims 300 anys”–, no en pot esperar cap mena de solidaritat. A sobre és ella que ha de carregar amb la fama d’insolidària i deixar-se robar sense badar boca. Si els catalans, com a comunitat però també com a individus, volem garantir-nos el futur, ens hem de desfer d’aquest estat per al qual som una anomalia negligible i crear-nos-en un de propi.
