El més preuat que tenim com a persones és la salut i el més preuat que pot construir un país és un sistema assistencial, de salut i ensenyament de qualitat. Aquesta és l’autèntica mesura de civilització d’una societat i la garantia d’un futur millor.
El nostre model sanitari ha estat de referència durant molts anys. Continua sent millor que el d’altres països, més avançats en altres aspectes. No en va vénen a operar-se aquí gent de fora. I davant d’una intervenció important ningú dubta en anar als grans hospitals públics catalans, pioners en moltes especialitats.
És cert, però, que la limitació de recursos, la manca de finançament, pot posar en perill aquest model. Els mitjans de comunicació diuen que els centres hospitalaris cada dia estan més plens. La qualitat assistencial se’n ressent. Els malalts que arriben als centres es poden passar hores en portalliteres fins que troben una habitació buida, mentre el pacient sofreix al veure’s desatès. I els familiars es troben angoixats al veure que quasi no tenen espai per fer-los companyia. Els metges es veuen abocats a atendre d’una manera quasi indigna als pobres pacients que sofreixen dins d’una incòmoda llitera esperant una solució.
Vaig viure aquesta situació amb la malaltia d’un germà, quan el van portar a urgències i nosaltres érem incapaços de distingir-lo dins d’una sala plena de malalts ajaguts en portalliteres. Quan va quedar lliure una habitació depriment, va trobar-se que el malalt del costat va morir però no el van treure del seu costat fins unes hores més tard, afegint a les seves dificultats respiratòries i d’expressió, els sentits plors, angoixa i desesperació dels familiars del difunt veí de llit que li eren desconeguts.
No tothom pot permetre’s ser d’una mútua privada. Aquestes, a més, abusen de la gent gran que, malgrat haver estat dècades pagant una quota, la veuen molt incrementada amb l’edat amb finalitats dissuasives o per compensar-se uns majors costos. Les mútues volen clients joves i sans i no pacients grans i amb malalties. Són un negoci i no pas cap ONG. Caldria limitar-los aquests increments i anular la lletra petita, per abusiva, dels contractes signats fa anys i que ara ho permeten.
També molts metges es troben limitats tan en les proves com en la medicació i aquella vocació que tenien quan estudiaven els desenganya ja que el que voldrien és atendre al malalt i trobar el millor remei necessari i no només l’econòmicament possible. També les mútues maltracten econòmicament als metges, provocant una pèrdua de qualitat assistencial. A vegades pitjor i tot, pel que fa a temps d’espera en visita rutinària al metge, al corresponent a un centre d’assistència primària públic.
Un altre familiar meu va tenir un problema vascular i no li van donar l’hora per l’especialista fins mig any més tard. Si es descuida no hi arriba a temps.
Per a les persones la salut és el més primordial. I no sempre els poders públics estan a l’altura de les circumstàncies. Anem cap a un servei mèdic més car, en assistència i en medicaments. I els jubilats (tothom ho acabarà essent), amb pocs ingressos, la majoria, i potser cap els que arribin a aquest estat d’aquí uns anys, són els qui ho pateixen i ho patiran més si no fem quelcom per canviar-ho.
