Cau poc a poc sembla que plori
la pluja que mulla els carrers de la ciutat,
tornant espills els bassals que es fan amb l’aigua
i on puc contemplar el meu rostre mirallat.
Fa tristor la pluja des de darrera els vidres
semblen llàgrimes que surten de molts cors
més té un caliu dolç dins de les cases
al sentir el cant de la seva cançó de records.
Riu l’arbre del bosc, riu l’herba verda
rebent l’aliment que li dóna el cel,
feliç el torrent quan sembla que s’esquerda
i va sentir la seva poderosa, airada veu.
El camp s’ufana quan la pluja l’acaricia
en les entranyes de la terra quan renaixerà
amb una llavor que despertarà amb l’avarícia
de la primavera que verdeja i creixerà.
Els vidres entelats, una rima, uns passos,
omple de vivències la pluja que cau,
només el silenci trencat pels compassos
de la música serena ens omple de pau.
